irritabilitat amorosa

no sé per què, però darrerament em costa cada vegada més estar-me un parell de dies a casa dels meus pares.
Com molts, viuen fora de barcelona, i anar-los a veure gairebé sempre implica dormir una nit allà. A favor: el gos m'escalfa els meus, i el cor, i és el que més em demostra l'alegria que jo sigui allà. En contra: el contacte amb els meus pares, sobretot amb el meu pare, em fa ser l'ésser més irritable (i reconec que potser fins i tot insuportable)del món.
I aquest fet em fa reflexionar sobre la perdurabilitat -difícil- dels lligams familiars. Per què costa tant entendre's amb els qui més s'estima? És l'amor un sentiment tant "positiu" com ens el venen? Per què fa mal estimar massa? Segur que no estimar és pitjor? Com més et discuteixes més t'estimes? "Los que se pelean se desean"?"La maté porque era mía"?
Jo crec que aquestes dates ens apropen als dubtes més autèntics, als que de veritat ens preocupen, els que ens determinen la vida, i ens fan sentir que ha valgut la pena... o no, però això no és fins al final, i tot i que alguns fan tot el que poden perquè aquest final sigui aviat ("bushit"), encara queda molt, si tu vols, si jo vull, si el cel demà torna a ser blau i els ocells ens desperten.

boles amb pèls

avui he anat a dinar amb la meva germana.
Feia dies que no la veia, i la trobava a faltar, me n'he adonat.
Hem anat a mejar noodles. I ens hem posat al dia.
Ens hem adonat que ens coneixem poc, o que hi ha detalls de les nostres vides que no sabem.
Les boles amb pèls no eren als noodles.

desfer els nusos

hi ha vegades que, no saps com ni per què, la vida et va deslligant dels nusos que tú mateix has anat fent al teu voltant. Els lligams que, poc a poc, t'has anat creant (qui sap si per mantenir-te lligat a la terra i no arrencar a volar, o per necessitat de creure que et necessiten). El cas és que ja et pots passar anys i anys bucant cordes que et lliguin, encara que ho facis inconscientment, que de sobte la vida te les talla, et desfà els nusos i et deixa sol al mig del no-res, lliure enmig del món... i has de tornar a començar a construir-te un entorn, que ara pot ser una selva tropical plena de verd i feres, un oceà d'amics i d'onades que van amunt i avall o una serralada de compromisos socials que pugen i baixen com la millor i més natural de les muntanyes russes.
A vegades la vida, per molt que vulguem complicar-nos-la, és molt senzilla...
i l'únic que ens cal és viure-la.

ficcions I

No hi ha mai ningú que entengui la línia divisòria entre la ficció i la realitat. Escriure fosques coses pot ajudar a dissipar la foscor de l'ànima, convertint-se en una activitat positiva pel qui escriu (potser no tant pel qui llegeix). Però aleshores ningú entén que tú no siguis així, que el jo ficcional no tingui res a veure amb el jo real de cada dia.
Les ficcions.

grey day

AND GREY SOUL.
you went away
TODAY
and the sky knows it

tot canvia

i tot roman.

A vegades - la majoria- és inútil resistir-se al canvi, perquè tot canvia, ho vulguem o no. No hi podem fer res. El temps ens espatlla, el cos degenera i la vida passa. I nosaltres aquí, pensant que demà serà un altre dia quan, la majoria de les vegades -de les vides- demà no serà, i punt.

A vegades - la majoria- pensem que una situació durarà per sempre. Només ho pensem en dues situacions:
quan som tan feliços que ni ens n'adonem
quan som tant desgraciats que viure ens fa mal.

El que no sabem apreciar, mai, és que si tenim la sort de ser enormement feliços o profundament desgraciats és perquè estem vius, perquè tot -i tothom- té el seu temps.

I perquè al final, molt al final... (es veu) que val la pena!

segones oportunitats

a vegades la vida te'n dóna,
i et preguntes si és per
esmenar els errors comesos...
o per tornar a equivocar-te,
tant o més que abans.
Alguna opinió?

el veí

Ëllà és una noia molt despistada. És maca, amb l'encant de les nimfes estrangeres, delicades i suaus, i d'esperit original. Té passió per les arts de tota mena, i s'entusiasma amb la sortida del sol cada matí, amb el cant dels ocells i els peixos del port al migdia i amb la brisa fresca al capvespre. Ëllà té un nom estrany que ningú sap pronunciar. I potser és per això, o potser no... el cas és que Ëllà fa sis mesos que surt amb un noi, i n'està molt enamorada. Ëllà el va conèixer una nit de "farra" mentre esperava que l'amiga sortís del lavabo de la discoteca. Ell se li va apropar i li va preguntar el nom. Ëllà li va dir. Ell es va pensar que li prenia el pèl, i va fer l'acudit fàcil. El cas és que Ëllà té uns costums més aviat liberals i el noi i l'alcohol li feien el pes, i aquella nit ja va visitar el pis d'Ell. Va estar molt bé. Van riure molt. Però Ëllà va patir de "dinar familiar inel·ludible" a l'endemà i va haver de marxar. Es van intercanviar telèfons i van quedar que es trucarien a la tarda. Aquella mateixa nit Ëllà va agafar el cotxe i se'n va tornar a casa d'Ell. Ëllà és una noia molt despistada, amb un nom estrany que ningú sap pronunciar, i potser és per això, o potser no... el cas és que Ëllà es va equivocar de pis en trucar l'intèrfon, i un altre noi va respondre. Ell viu en un bloc tot nou i "exclusiu", amb un d'aquests porters automàtics que tenen càmera, i quan Ëllà va trucar aquella nit, Alter, el veí, que feia un segon era a punt de suicidar-se, es va aturar i va anar a obrir. Sabia que s'equivocaven, perquè ell no tenia ningú que li fes visites (ni li truqués, ni li escrivís...) però igualment va anar a obrir. Quan la pantalleta es va il·luminar i la va veure, allà al bell mig de la nit... va saber que era Ëllà, i que l'havia vingut a salvar. Ell, mentrestant, s'adormia davant d'una altra pantalla tot esperant el timbre que no sonaria més; i Ëllà ja fa 6 mesos que surt amb Alter, gràcies a una primera nit fantàstica que va passar amb Ell i un oblit descuidat en un moment imprevist. Però és que Ëllà és una noia molt despistada amb un nom que ningú no sap pronunciar... potser és per això, o potser no...

malson d'estiu

avui he dormit.
He tornat a dormir, gairebé tota la tarda. I mentre ho feia, al sofà, he tingut un malson. Un d'aquells horribles, de dia de ressaca.
M'he despertat just quan marxava.
I ens hem quedat sols, el meu malson i jo.
S'ha anat diluïnt per efecte de la calor, però encara ha volgut durar una estona.
Al final he guanyat jo, com sempre.
Fins la propera tarda de calor.

sento

Avui tinc ganes d'estar amb el Pantxo.
A vegades aquesta "bola de pèl" t'ajuda a veure el món amb més suavitat.
És agradable saber que hi ha racons així al món.

journal intime

... no crec que tingui gaire sentit el què escric aquí, a part de buidar-me el cervell quan el tinc massa ple (fet que no diu gaire de la seva capacitat, dirien alguns) però aquests dies estic llegint el darrer llibre de Fréderic Beigbeder, L'égoïste romantique, i em sorprèn la frescor i universalitat de les seves reflexions, per molt "masculí" que sigui el seu estil.

love is in the air

La cap de comunicació de l'empresa "Love is in the air" té problemes de comunicació amb la seva parella. Tipa de no poder, o no saber, parlar amb la persona més important del món (per a ella) se'n va a un psicòleg.
Aquest li diu que no es preocupi, es relaxi i procuri disfrutar la vida tal com li ve. Li diu que és una ordre i l'haurà de complir, i ella ho fa. Arriba a casa una mica abans del què es habitual, i hi troba la seva parella al llit, acompanyada.
Primer no s'ho creu. El seu cervell triga a processar la imatge del seu home, al SEU llit, amb una dona... que no és ella.
Després (uns 5 segons després) sent la curiositat morbosa de veure-li la cara a ella, mentre ell la mira als ulls i li deixa anar els típics "Què fas tant d'hora?" i "No és el que sembla" tot tapant-se amb els llençols.
I la curiositat morbosa es converteix en necessitat imperiosa en 2 segons, i la cap de comunicació de la "love is in the air" es troba en una situació que fa honor al nom de la seva empresa... i en aquell moment no se li acut res més que estirar el llençol.
I la sorpresa és màxima. No hi descobreix la secretaria pèl-roja del seu marit, ni l'espectacular rossa que el va perseguir durant els anys de facultat: hi veu la seva cara, el seu cos, la seva expressió de sorpresa... com si fos davant d'un mirall tridimensional.

La cap de comunicació de la "love is in the air" ha decidit no tornar a visitar el psicòleg. I proposar-li un trio al seu marit.

i love you

t'estimo.
fa temps que tothom ho sap,
però fins fa una setmana jo no vaig saber quant.

but i still haven't found...

Moment de comunió col·lectiva!!!

vier, espero que no posis aquest tall!
Gràcies pels teus ànims, i les teves "risas", permet-me la llicència:
Ets molt gran, petit ;) [amb veu de perdonavides i tot el carinyo del món]



Em segueixo sentint illa, però l'important és saber-ho.

u2

and you, and you, and you...

illa/isla

Quiero ser la isla
a la que vuelves cada tarde
después de faenar,
con las redes llenas
y los ojos vacíos de mar.

Quiero ser tu isla
para que te resguardes
en mis acantilados
los días de tormenta.

Quiero ser la isla
en la que hagas escala
en cada viaje que emprendas.

Soy tu isla:
el pedacito de tierra firme
que te sostiene
cuando el mar está revuelto.

Soy la isla que te aisla del asilo y el retrete.
Soy la isla que te lleva al gran azul sin moverse.
Soy la isla, compacta y segura,que el pájaro requiere.

Vull ser una illa,
perquè hi vinguis a pescar.
Si t'aïlles al continent
en la illa que jo sóc
trobaràs repòs.

Però cada matí te'n vas
a fer el castell
i quan tornes
et trobes la illa envahida,
saquejada i cremada
per tots els que hi han passat abans.

Vull ser la teva illa,
la dels teus somnis,
perquè em descobreixis en el mapa.

La isla que és illa
i t'allunya del tedi
la isla que és illa
i el mar que és tebi
es confonen,
s'estimen,
en cada onada
en cada medi.
Vull que me trobis
i em retreguis
els pirates
els encanteris...

Avui tornava a casa a les tres de la matinada, venia del cine, sola,
i caminava distreta (com sempre) pel mig de l'avinguda
quan de sobte m'ha semblat que me cridaven.
No n'he fet cas i he seguit mirant els arbres,
però han tornat a repetir el meu nom.
I m'he trobat la beth, com per art de màgia,
d'una amnera estranya i divertida,
hem coincidit en l'únic dia que ha passat a Barcelona
abans de tornar a Palma.

pa'lante... o meme not

Molt bé. No he escrit res de que l'ip em va demanar que completés el "meme".
Primer: esbrinar què era un meme.
Amb un parell de clicks n'hi va haver prou.
Segon: escriure'l.
Tercer: assumir la... derrota?
No, és només que la meva vida és molt més indefinida... i no estic segura que m'agradi, però és així, i no tinc ganes de definir-la més, almenys de moment.

He decidit tornar a reprendre el blog, i "fer el meme" (m'agrada l'expressió, dóna molt de joc, no?) quan l'hagi de fer (qüestió de destí o alguna cosa així).
Pa'lante... dedicat a la Lau, perquè torni del Mulhacén amb la vieja sota el braç
... "que pa'tras ya te doy yo bastante"!

28 primaveres!!!

El proper dia 9 és el meu cumple, o sigui que esteu tots convidats:
el 10 de juny a les 11 a casameva ;)

no tinc paraules

què voleu?

vols que et rigui les gràcies,
et respongui les preguntes
i hi sigui quan em necessites,
vols que rigui quan tu rius,
que sigui al teu costat quan ploris
i que no em queixi
si no vens a mi.

vols que et vulgui
però tu no em vols.
Vols dir?

no puc respirar

em falta l'aire
i un nus
a la gola
em diu que no hi ets
que alguna cosa passa

no hi ets

et busco
i no hi ets
et crido
i no respons
t'espero
i no vens.
No hi ets
no hi has estat
mai.

i just...

tú duermes tranquilo
sumido en el dulce letargo del guerrero
mientras yo
despierta
busco y busco en mi conciencia
algo que justifique tu existencia

Pero nada encuentro.

Así que no existes.
Y punto.

.com

mi declaración fiscal

... qué desperdicio de juventud!
deberíamos poder declararnos "inhabilitados temporalmente por encuentro de amante perfecto", crees que en hacienda querrán crear esta exención?
te imaginas las inspecciones? ja!:
"hola, qué tal, mire, vengo a comprovar que es verdad que usted a encontrado a su amante y por esos debe dejar de trabajar hasta que vuelva a cambiar de situación y pueda ser capaz de dedicarse a producir para la sociedad de nuevo"
"Ah, muy bien, pase, pase..."
"Gracias. Podría ver cómo follan ustedes? Disculpe el atreviemiento, pero es un trámite que nos obligan a realizar"
"Cómo no!" y entonces empezaríamos, con el / la -lo que prefieras- inspector/a mirando si realmente nos llenamos el uno al otro.
"Bueno, y qué le ha parecido?" le diría yo, a los que la persona inquisidora de hacienda respondería
"Pues muy bien, sólo un par de preguntas más y terminamos. Frecuencia? Deseo?
Horas del día dedicadas a la actividad? Y a pensar en ello? (pausa para que anotara nuestras respuestas, mientras nos miramos de reojo y ya pensamos en el próximo, cuando nos dejen solos de nuevo). Pues muchas gracias, creo que conseguirán la exención en un par de días. Sólo me queda recordarles que pueden olvidarse de trabajar hasta que se les pase el deseo mutuo.
Buenas tardes, y que follen ustedes bien!"

Y así seguiríamos enganchados justo después de cerrar la puerta porque, claro, no nos habríamos poodido aguantar y habríamos empezado de nuevo antes de que el/la inspector/a hubiera terminado sus palabras.



Pequeño escrito veraniego que en su momento tuvo mucho éxito.
Ahora ya se puede publicar. Espero que almenos os hayáis reído ;) bsos a tots!

amics

tenir un amic no és una broma, no és fer una càsting per al personatge secundari de la teva vida, i costa molt mantenir-los (no materialmet, sinó l'esforç emocional)... per això n'hi ha tant pocs i tants que fallen.

now I understand...

Your Seduction Style: Siren / Rake

You possess an unbridled sensuality that appeals to many.The minute you meet anyone, you can make the crave you almost immediately.You give others the chance to lose control with you... spiraling into carnal bliss.A dangerous lover, you both fascinate and scare those you attract.

What'>http://www.blogthings.com/seducerquiz/">What Is Your Seduction Style?

Marguerite Duras..?

hay un cuento de la Duras, creo, que de entre todos sus Relatos orientales es el que siempre me emocionó, incluso me hizo llorar en alguna ocasión.
El cuento explica la historia de una concubina de palacio enamorada del emperador, uno muy poderoso y muy guerrero (y muy machista, como todos los de su casta en los cuentos). Vivían juntos en palacio hasta que, un buen día, la concubina dejó de ser tan joven como antes y el emperador dejó de mostrar interés por ella. Al cabo de un tiempo llegó una nueva concubina a palacio, más joven y bella, y el emperador se deshizo en atenciones hacia la nueva, dejando a la enamorada concubina abandonada. Ésta, viendo que la situacón sólo podía empeorar y sabiendo que el emperador nunca la volvería a amar dejó el palacio.

Al cabo de los años, y vivendo sola y vieja en la montaña, la antigua concubina se encontró con un viejo herido en un camino y se lo llevó a su cabaña para curarlo. En seguida se dio cuenta que se tataba del emperador, anciano y caído en desgracia, y volcó en las curas todo su corazón.
El emperador se recuperó y se quedó, para terminar la vida, en la cabaña de la vieja, a quien nunca reconoció.
Momentos antes de morir ella le preguntó cuál era el recuerdo, de lo vivido, que más alegría le producía. Él le dijo que el amor, y le enumeró a todas las concubinas que había tenido, una por una, por sus nombres. Sólo olvidó uno: el suyo.

estoy harta

de no poder hacer lo que quiero hacer cuando quiero hacerlo,
de no poder querer a quien quiero, porque no me quiere,
de no poder vivir donde quiero, porque no me llega...

puta vida en un mundo proxeneta

y la vida sigue,
pero tu estás igual,
t'as quedao igual
después del último suspiro,
la última vez que alguien te quiso
sólo por ti, por tu ser
el último suspiro al amanecer
la última gota de rocío
el último amor
que un mal día se fue.

Y ahí estás tú.
Y sigues viviendo
sin saber cómo ni por qué
sólo tú
a solas
ante el peligro
de un futuro ignoto
de un presente ... que es lo único que tienes
y de un pasado que prefieres olvidar.

Tú.
Y sólo tú.
Y a veces te preguntas
qué coño haces tú en este mundo
a veces ignoras
que todos tuvieron vida
una vez, hace tiempo, en algún lugar de la mancha...


Y hace tiempo que no te acuerdas de aquél nombre
hace mucho que olvidaste
un amor real que te llegó
y uno ideal que nunca fue.

Y ahí estás tú,
prostituyendo tu conciencia
por un sueldo que apenas llega
aguantando los pedazos
que rompieron,
que no saltaron
en aquél ¡boum! maldito
de un corazón olvidado.

Tú.
Y sólo tú.
prostituyendo tu razón
en un mundo que corazón no tiene
donde el alma no llega.

Ahí estás tú... y yo nunca puedo llegar a ti.



Y mil veces te añoro
aunque aún no te conozco
pero siempre me acomodo
a tu voluntad.
Vil deseo de aventuras
de locuras
y razones
que no entiendes ni conoces
por un azar.
Y cuando veo
tu reflejo
en un estanque
en un espejo
me adentro
muy adentro
de tu corazón.
Y mil veces
me repito
que no estás
que no te encuentro
en un estanque
en un espejo
sin red ni asemejo.
Y cuando quiero conocerte
cierro los ojos
muy muy fuerte
y te veo
y me abrazas
en un lago azul.
Y veo un cielo
con estrellas
y las miro
y una de ellas
me guiña el ojo
y me susurra
"llegará tu tiempo
no seas terca
tus sueños
y anhelos
yo los tengo,
te los perdono
y algún día,
cuando no esperas
te sorprenden
en la esquina
con una col
y una gallina
las relidades soñadas
los anhelos
hechos verdades
las luces
de los humedales"

stress laboral... et c'est tout!

quan lia grades a algú
que no està enamorat de tu
i quan a tu no t'agraden
els que et van al darrera... com es diu?
i si a sobre tens davant una setmana laboral de 15 dies?

risotto alla milanese

les coses bones
a mí m'arriben sempre
massa tard.

I not really in the mood today.

No sé, estoy teniendo unos días raros,
como la ministra de vivienda, supongo.

Projecte Pere

Es lleva.
Obre els ulls de cop sobresaltat per alguna cosa.
Mira el despertador.
Merda! Són les nou!
S’ha tornat a adormir. Torna a fer tard a la feina.
Salta del llit i es vesteix en menys de 30 segons.
Agafa la bossa, les claus i tanca de cop.
Al replà, mentre espera l’ascensor, s’assegura d’haver agafat l’essencial: claus, tarja de metro, la tarja per fitxar al despatx, la cartera, amb quatre monedes per esmorzar...
Sona el cling-clíng abans que les portes de l’ascensor s’obrin lentament... sempre són massa lentes quan tens pressa.
Arriba a la porta de l’entrada de l’edifici i l’obre d’una revolada.
El Manolo, el porter, ni tan sols té temps de dir-li adéu.
Mentre el Pere camina desesperadament ràpid cap a la propera boca de metro que l’ha de dur, ridículament tard en un dilluns gens típic, al despatx on fa tres anys que treballa. Les imatges del somni que ha tingut aquesta nit li van omplint el cap de dones suggerents que es moren per fer sexe amb ell i mirades engelosides de marits cornuts. Feia temps que no tenia aquest tipus de somnis.

Agafa el metro a Rambla Catalunya.
Ja és prou tard per haver evitat les aglomeracions de “primera” hora, i prou aviat per estar envoltat de iaios i guiris que baden, no tenen pressa i entorpeixen el pas dels que, com ell, sí que en tenen.

Només hi té tres parades, fins a la feina, però avui se li fan eternes.
Quan finalment hi arriba puja corrents fins al despatx.
Té sort, i quan hi entra no hi ha el seu cap. S’asseu a la seva taula, al costat de la finestra, i engega l’ordinador. Quan està escrivint la contrasenya sent una presència a l’esquena, que mira per sobre la seva espatlla. Sap qui és, no li cal girar-se per saber que el David, el seu cap, tres anys més jove que ell, està mirant com s’engega la pantalla del seu ordinador amb la cara de suficiència que el caracteritza. En Pere opta per fer com si res. Nota com una mà li agafa l’espatlla i li diu “un altre cop tard, eh, Planes? Em sembla que aquest mes acabaràs devent-nos pasta!” i riu amb un deix estúpid que li fa moure tot el cos, com el típic riure dels que no saben fer-ho sincerament.

S’obre davant Pere la tediosa oportunitat de viure quatre hores més de la seva vida davant la pantalla de l’ordinador. L’únic que li agrada de la seva feina és tenir al davant la taula de la Laia. La Laia té vint anys i tot just fa dos mesos que va començar a treballar al despatx. És la seva primera feina, i es nota. Sempre arriba contenta, molt puntual, i està tot el dia de bon humor, fent brometes amb tothom. El Pere, que fins que va arribar ella era el graciós del despatx, la va rebre amb una barreja de despit i espectació però ara, dos mesos després, el posa de bon humor pensar que anirà a la feina i la veurà.

Avui és un dilluns especial pel Pere.
És el primer dilluns de primavera, i ha quedat per dinar amb la Laia.
Des del primer moment que hi va parlar va saber que li agradava. I el divendres passat, en la festa d’inauguració del pis del Jaume, un company de la feina, se’n van anar. Junts.
El Pere es va tornar a sentir viu, com feia mesos que no s'hi sentia, des que va tallar amb la Laura, la darrera rossa imponent que va dipositar en ell les seves esperances de parella estable.

Però la Laia trencava tots els esquemes del Pere. No només els separaven deu anys.
La Laia era una moreneta, un pèl grassona, amb un somriure captivador. I aquell somriure va desarmar el Pere des del primer instant. Tots els seus amics, els de veritat ( la Cris, l’Andrea i el Xavi) sabien qui era la Laia, però encara no sabien que la nit de divendres va ser pletòrica pel Pere i la Laia.

toujours tout droit

i esperes que arribin,
que et saludin,
explicar-los com funciona aquí
parlar de com funciona allà.

Però les presses manen,
i el temps és or,
les paraules es barregen
i al final tot és igual
quatre coses ben de pressa
que no perdin el temps
indica'ns com anar-hi
que nosaltres ho trobem.

I tot just te'n vas
que ja sents com es perden,
i la muntanya mai no es mou
però Mahoma viatja que fa por
la fe mou muntanyes
però les teves cames no.

peix negre

mentre jo escric ell neda,
en la seva petita peixera.
Una volta a la dreta,
mirar, una volta a l'esquerra,
i torna a començar.

Els ulls, grans i buits,
no transmeten sentiments
només sensacions...
les del moviment.

A fora plou i fa fred.
La roba estesa s'ha tornat a mullar
i el peix neda
tranquil
perquè demà al matí
tornarà a tenir menjar.

tedio

siempre es por la tarde.
De repente me sorprende
un vacío de trabajo y de actividad
en el devenir diario
y entonces sé que es él
que de nuevo ha venido a visitarme,
que ya está aquí otra vez
y que no piensa soltarme.

Intento desasirme de sus garras
forcejeo ferozmente
todo vale contra él
pero al final siempre gana
y todo lo invade, todo lo inunda
empieza por mí
y va llegando a todas las del despacho
y de repente
como en un cuento
todas las conversaciones
se apagan
toda actividad se diluye
en el lento devenir del tiempo.

Es él, sé que está aquí
acechando
para hacerse conmigo


pero no le dejaré
esta vez lucharé con más fuerza

hoy no me puedo levantar

intento abrir los ojos
despegar los párpados el uno del otro
pero no puedo, no debo, no juego
y me digo a mí misma
"mmmmmmabre los ojosmmm!"
pero yo misma me desobedezco.

Partiendo de este pequeño detalle cotidiano no es de extrañar que, si ni siquiera mis yos se respetan entre sí, no lo haga algún yo externo.

m'importa

els morts
a mil kilòmetres de casa
els sense sostre
a sota del meu
i ofegar-me
en aquesta maleïda ciutat.
Jo no he triat

Sí que ho has fet!

doncs ara ja no vull que volia.

Deia Oscar Wilde que hi ha dos tipus de drames:
que mai aconsegueixis el que desitges
i que ho aconsegueixis.

El meu és el segon,
i tot i així
no recordo haver desitjat mai, amb tanta força, la vida que tinc ara.
No sé si és una qüestió de memòria o d'intensitat.

Dels 3 fills dels meus pares
no n'hi ha cap que sigui feliç.

si te dicen que caí

no mires al suelo
nunca más
no estaré allí.

uno de hace seis meses

No digas que no fui nada.
No me digas que no te llame más a media noche,
que no extrañe cuando mi cama está fría y vacía
y que no te quiera.
Aunque estés lejos,
aunque no estés conmigo,
aunque no me quieras.
No me digas que no:
estás aquí, sigo soñándote, acariciándote, queriéndote.
Sigo contigo,
aunque tú ya no estés.
Yo sigo,
aunque tu te paraste hace ya mucho tiempo....


Hay un lugar donde todo el mundo es feliz. Hay lugar sin llanto y sin lluvia, sólo nieva o hace sol, según te apetezca en aquél momento. Hay un lugar al que todos vamos alguna vez, para descansar, para no pensar, para correr… y no parar hasta que estás exhausto, satisfecho con tu vida y con tu muerte. Hay un lugar en el que tu y yo estamos juntos y somos felices, y nadie viene a distraerte o a molestarme. Hay un lugar donde todavía te veo cada día, te toco, te acaricio. Hay un lugar muy cerca de aquí… cierra los ojos y nos encontraremos.

baby don't

és un dia enteranyinat.

l'endemà

et lleves.
Torna a ser tard, com sempre.
I es desplega un dia ple d'obligacions.
I les vas cumplint, una per una.
I esperes que al final del día
hi haurà alguna cosa que et farà pensar
que ha valgut la pena.

I esperes que hi sigui.

Però algú et va dir, ahir, que esperaves massa de la gent.
Que no es podia esperar tant, perquè et cultives desilusions.

pena, penita, pena

Parlem,
i no ens sentim,
entretenim l'aire entre nosaltres
perquè vibri
perquè hi hagi alguna cosa
però tu no m'escoltes
i jo no t'entenc.

I ens allunyem,
i com més lluny et sento
més fred tinc,
més em costa
llevar-me al matí
somriure al sol
i ballar sota la pluja.

Tinc fred,
a dins, molt endins
ja ve l'estiu
però el meu hivern continua.

distància

Hi ha una porta de vidre
que ens separa
que ens aïlla.

El teu món
i el meu a part
i ens veiem
ens sentim
ens enyorem...
però mai no obrim.

una mica enamorat

i què?
es pot estar una mica enamorat?

vacances

l'amistat té mil colors,
mil formes,
mil sabors.
Només els has de saber trobar,
els has de voler tastar
i no tirar enrera quan ja és massa tard.

Perquè ser amics pot voler dir moltes coses,
perquè tenir-te pot ser el millor en el pitjor moment...
perquè no vull que em fallis
i no vull fallar-te.

zanzicam

torno a pensar-te
i torno a tenir-te
aquí al costat
pell amb pell
aquí a dins.

i quan menys l'espero
n'arriba un altre
un que ve de lluny
de fa molt
de quan tenia llum
i giro els ulls per mira-te
i saber que et tinc
però ja no hi ets
has marxat
i jo no vinc.

i ara em trobo
que no tinc passat
i al present ja no et veig.


de zanzíbar a tanzania
hi ha un món
o només un cor.

L'amor

Quan no pots veure
el fons de les persones,
quan les mires als ulls
i no entens el seu cor,
quan estimes
i ningú no et respon
és que estàs mort
acabat
o tens son.

Quan el mires directament
i no t'entén
et pregunta
i no t'entén
quan respons
estimes
ensenyes el cor
i te'l torna
troç per troç
tens la sang bullint
el cos calent i el cap esquiu.

Quan busques
i no el trobes
quan preguntes al vent
i no sents la gent
que clama i et respon
"ell no existeix,
no hi és,
no et vol"
sents el dol
a dins
al fons
i vols obrir portes
airejar el cor
mirar-te a dins
i veure-ho tot nou.
Quan et manca
és que ja és mort.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

"és quan dormo
que hi veig clar"
i somnio amb Pere IV
és de nit
que ensenyo el cor
i estimo
el tot del TOT
és ara, és aquí
que et tinc davant
i trobo el Nord.

Miedo me das

...cuando me miras
y te vas.

Miedo me das
cuando me quieres,
me adoras
te mareas
y ya no estás.

Miedo me das
cuando me hundo en tus ojos
profundos, negros y jocosos
y encuentro un hogar.
Y mi alma se calma
porque me miras y no te vas,
porque existes
y sé que esperarás
a que me funda,
me ahogue
y muera
antes de irte
y dejarme aquí sola
inerte
y nueva.

Everybody says...

tothom diu el que... pensa?
no!
el que creuen que han de dir,
el que creuen que vols sentir,
el que pensen que els anirà millor
per guanyar més,
ser més rics,
tenir més de tot.
I per molt que els coneguis,
tots els tothoms
perden la vergonya
si poden dir el que volen
el que els farà pujar més
encara que vegin el fàstig que et fan
encara que saps que no se'n sortiran.
Tots els tothoms van de cul
per ser més que tu.

de Zanzíbar a Tanzania

una nit.
i ja sóc capaç de trobar-te a faltar al meu llit.
Hi vas deixar tantes coses, en una nit...
sabies com fer-me somriure
sabies llegirme la pell
i acaricia-me els pensaments
i si no t'haguessis espantat
encara hi series
al meu llit!

soñé

que tu soñabas que yo soñaba en ti.
Y soñando soñando llegué a ti.
Primero a tu cama,
luego a ti:
tumbado en un escorzo perfecto
veo en primer plano tus pies perfecto
tus piernas largas y fuertes
tu sexo imponente
tu torso de kourós tallado en bronce
tus ojos brillantes como dos pozos profundos

Soñando soñé que soñaba en ti.
Y soñando soñando te recuperé.

Nunca quise despertar.

a mi querido P
de tu S

Oh

el sol surt i la lluna s'amaga molt i molt enfadada.

Música per feres

Avui hi ha assaig, i sento la música des del despatx.
I no puc parar de teclejar i moure'm a la cadira, perquè la música, que amansa les feres, excita les que no ho som... no?
Avui ha fet bon dia i noto que d'aquí poc arriba el desgel, els primers rajos de sol i, després, la primavera... però la meva primavera se n'ha anat a Tanzània, i potser no tornarà, perquè la meva primavera m'ha dit que no em vol conèixer, que té por d'agradar-me, que té por de que jo li agradi... o sigui que em sembla que aquest any em quedo sense primavera.
Doncs vaja, amb l'hivern que portem em costarà una mica...
Tot i que a vegades em sembla que porto 27 anys sense primavera, però tothom diu que això és la sensació repetitiva del final de l'hivern.
Els hiverns, a vegades, duren massa anys.

Avui és

el primer dia que vaig al gimnàs
el primer dia que em miro al mirall, em veig grassa i m'és igual
el primer dia des de fa un mes que no sento "3%"
el primer dia...
de la resta dels meus dies

Febrer acaba amb n de neu

Ha nevat... i finalment s'acaba el mes més curt i més llarg.
Ha estat estrany, variat, divers i contrastat.
Avui és l'aniversari del meu darrer amant.

Once upon a time...

... when you just wish to be anywhere else than where you are, is there something wrong with you???
I don't know, my life is becoming more and more boring, and i don't know what to do. I don't like so many thing's in my life that i don't know where to start changing... :S
have you got this sensation any time???? what've you done?

Canvis

Quan menys t'ho esperes t'adones que hi ha hagut petits canvis en la teva vida que se t'han colat, no t'has adonat del moment en què es produïen i els has inclòs en les teves rutines fins que, un dia, mai no saps per què, quan tornes a fer aquell moviment mecànic... oh! sorpresa, ja no el fas com abans, i no saps en quin instant has deixat de fer-lo com abans. Els grecs - els antics, és clar- parlaven del fluir de l'existència, de com un riu no és mai el mateix si tens en compte que l'aigua que transporta és diferent... així transportes la teva existència, com un riu, estàtic en aparença, sempre diferent en el contingut, i que no s'adona mai de l'erosió ambiental que produeix.
Hi ha dies ben estranys.

Buit

quan no tens res a fer només t'omple la buidor... i t'espanta perquè fa vertigen, mareja quan mires avall i no hi ha res de res de res de resss...

Avorriment

Quan menys t'ho esperes, et sorprèn, siguis on siguis.