domingo, abril 10, 2005

Projecte Pere

Es lleva.
Obre els ulls de cop sobresaltat per alguna cosa.
Mira el despertador.
Merda! Són les nou!
S’ha tornat a adormir. Torna a fer tard a la feina.
Salta del llit i es vesteix en menys de 30 segons.
Agafa la bossa, les claus i tanca de cop.
Al replà, mentre espera l’ascensor, s’assegura d’haver agafat l’essencial: claus, tarja de metro, la tarja per fitxar al despatx, la cartera, amb quatre monedes per esmorzar...
Sona el cling-clíng abans que les portes de l’ascensor s’obrin lentament... sempre són massa lentes quan tens pressa.
Arriba a la porta de l’entrada de l’edifici i l’obre d’una revolada.
El Manolo, el porter, ni tan sols té temps de dir-li adéu.
Mentre el Pere camina desesperadament ràpid cap a la propera boca de metro que l’ha de dur, ridículament tard en un dilluns gens típic, al despatx on fa tres anys que treballa. Les imatges del somni que ha tingut aquesta nit li van omplint el cap de dones suggerents que es moren per fer sexe amb ell i mirades engelosides de marits cornuts. Feia temps que no tenia aquest tipus de somnis.

Agafa el metro a Rambla Catalunya.
Ja és prou tard per haver evitat les aglomeracions de “primera” hora, i prou aviat per estar envoltat de iaios i guiris que baden, no tenen pressa i entorpeixen el pas dels que, com ell, sí que en tenen.

Només hi té tres parades, fins a la feina, però avui se li fan eternes.
Quan finalment hi arriba puja corrents fins al despatx.
Té sort, i quan hi entra no hi ha el seu cap. S’asseu a la seva taula, al costat de la finestra, i engega l’ordinador. Quan està escrivint la contrasenya sent una presència a l’esquena, que mira per sobre la seva espatlla. Sap qui és, no li cal girar-se per saber que el David, el seu cap, tres anys més jove que ell, està mirant com s’engega la pantalla del seu ordinador amb la cara de suficiència que el caracteritza. En Pere opta per fer com si res. Nota com una mà li agafa l’espatlla i li diu “un altre cop tard, eh, Planes? Em sembla que aquest mes acabaràs devent-nos pasta!” i riu amb un deix estúpid que li fa moure tot el cos, com el típic riure dels que no saben fer-ho sincerament.

S’obre davant Pere la tediosa oportunitat de viure quatre hores més de la seva vida davant la pantalla de l’ordinador. L’únic que li agrada de la seva feina és tenir al davant la taula de la Laia. La Laia té vint anys i tot just fa dos mesos que va començar a treballar al despatx. És la seva primera feina, i es nota. Sempre arriba contenta, molt puntual, i està tot el dia de bon humor, fent brometes amb tothom. El Pere, que fins que va arribar ella era el graciós del despatx, la va rebre amb una barreja de despit i espectació però ara, dos mesos després, el posa de bon humor pensar que anirà a la feina i la veurà.

Avui és un dilluns especial pel Pere.
És el primer dilluns de primavera, i ha quedat per dinar amb la Laia.
Des del primer moment que hi va parlar va saber que li agradava. I el divendres passat, en la festa d’inauguració del pis del Jaume, un company de la feina, se’n van anar. Junts.
El Pere es va tornar a sentir viu, com feia mesos que no s'hi sentia, des que va tallar amb la Laura, la darrera rossa imponent que va dipositar en ell les seves esperances de parella estable.

Però la Laia trencava tots els esquemes del Pere. No només els separaven deu anys.
La Laia era una moreneta, un pèl grassona, amb un somriure captivador. I aquell somriure va desarmar el Pere des del primer instant. Tots els seus amics, els de veritat ( la Cris, l’Andrea i el Xavi) sabien qui era la Laia, però encara no sabien que la nit de divendres va ser pletòrica pel Pere i la Laia.

2 comentarios:

l'altra laia dijo...

Veig que els nostres relats s'assemblen força...però han de poder passar més coses, a part de que els agradi algú, no?

rinxol dijo...

Laia!:)
doncs sí, però encara no sé què... a vegades la vida va més ràpid i a vegades més a poc a poc...