lunes, noviembre 08, 2010

decisió presa

ja fa uns mesos que vaig publicar la darrera entrada al blog. La veritat sigui dita: no estic gaire productiva, darrerament, però en cap àrea de la meva vida. M'he pres uns mesos de reflexió. En realitat no calien, podia haver marxat al dia següent i ara ja ho tindria tot muntat, però no va ser així. I he anat buscant excuses per quedarme: un curs d'això, un d'allò, un seminari... i ara, ja està, buit, res... i llavors les opcions estàn claríssimes i sembla que no hi hagi res més obvi a la vida. Penses que no cal prendre la decisió de tant obvi que és. Però això ets tu prenent-la. I de sobte, la família i els "amics" es comencen a buscar excuses perquè et quedis, i qui menys t'havies imaginat ve i et fa plantejar-te coses que tu ja tenies resoltes, perquè ell pensa que no, perquè no hi era, perquè va triar absentar-se... i llavors t'indignes i penses que se'n vagi a la merda, que és la teva vida. Però no li dius. I al cap d'una estona potser l'entens, però ara sí, ho tens més clar que mai: via fora! que hi molt per fer i molt per viure!

sábado, septiembre 04, 2010

down the r road

ara ja fa un temps em va colpir Revolutionary Road, i no me'n recordava fins que ho he llegit fa uns minuts. Volia escriure un post sobre com, quan t'equivoques, la vida et torna a col·locar a la casella de sortid d'on et vas equivocar perquè ho tornis a fer "bé". I, saps què? que quan això et passa tens moooooolta sort... i t'hi has de dedicar :)
Si la vida et fa descansar, fes-ho... potser és aqui on has d'estar per tornar a veure la llum.

martes, mayo 04, 2010

reprendre la vida...


a vegades la vida t'atura.
Veus que t'obliga a parar i replantejar-te tot un seguit de coses en què cada dia pensaves, però en arribar al final del dia t'adonaves que no havies resolt res
i seguies... ara no, la vida m'obliga a aparcar, fer un stop, baixar del cotxe
i respirar. I el més curiós és que quan això et passa, et costa tornar a respirar,
et cota tornar a adonar-te de qui ets i què vols... i aleshores sopes a casa del teu germà i descobreixes que té una foto teva. No és una foto qualsevol, és de quan eres petita, tenies tres anys, els rínxols per civilitzar i tota la llum del món a la cara, resplendent a sobre d'un tricicle... i recordes les sensacions dels records d'aquells temps, i et preguntes què ha passat amb aquell ésser ple d'alegria
que vivia cada instant en ell mateix.



Això és el que em pregunto... on vaig deixar de ser jo, aquella persona plena d'il·lusions i d'idees,
i com puc reprendre la meva vida.

viernes, junio 19, 2009

el dia abans

demà és un gran dia. Ho ha de ser, vull que ho sigui... fa temps que em preparo perquè ho sigui i, en canvi...

miércoles, junio 17, 2009

el pitjor que em pot passar

trober-te a faltar quan et tinc al costat