viernes, junio 19, 2009

el dia abans

demà és un gran dia. Ho ha de ser, vull que ho sigui... fa temps que em preparo perquè ho sigui i, en canvi...

miércoles, junio 17, 2009

el pitjor que em pot passar

trober-te a faltar quan et tinc al costat

viernes, febrero 06, 2009

trampes


La vida ens posa trampes.
És la meva teoria.
Si voleu també els hi podem dir proves... però jo les veig com trampes: no te les esperes, no saps per on vénen... i, en canvi, les reconeixes quan t'hi trobes. A més: et posen a prova, "testegen" (ara que s'ha posat tant de moda fer servir paraules tècniques) la teva capacitat, les teves habilitats adquirides recentment... vaja, que de tant la vida et posa exàmens, i depèn de si has estudiat la nit abans o t'ho has anat currant durant al curs. Com quan estudiaves, vaja. Només que els exàmens sempre són sorpresa, i no hi ha mai recuperació: ni setembre ni res!

Aquests examens solen ser poc convencionals: algú et fa una pregunta inesperada i si la saps puges un nivell. Un altre et ve amb un problema a la feina i si li resols: següent nivell, ets "el/la" de confiança del cap. Una amiga et ve amb un embolic mental que n'hi ha per psicoteràpia durant 10 anys i "pas!" n'hi dius quatre de fresques i li estalvies temps i diners que invertireu en el proper "viatge de nenes" al Carib/Madrid/París/Berlín/Coppenhaguen/ompliu el buit amb el què us agradi.

A mi em passa una cosa curiosa: que quan em posen a prova acabo decebent deliberadament. És a dir: que si no m'avisen que hi havia examen, em molesta, m'enfado i el suspenc perquè no m'agrada que em sorprenguin. "Excuses de mal pagador" direu. I, potser, teniu raó. Però és que us ho explico perquè és un problema: avui n'he tingut dos, i em sembla que he suspès...

domingo, enero 25, 2009

revolució... amb r minúscula

ahir vaig anar a veure una pel·lícula que em va sobtar. Vaig sortir del cinema encara colpida. I avui, al matí següent, encara ho estic.

Revolutionary Road. Em va sobtar perquè la vaig entendre, perquè vaig veure descrit el què sento cada dia, el que m'empeny finalment a llevar-me als matins.
I em va sobtar per la interpretació dels dos actors, molt convincent, per la precisió i cura del vestuari i el mobiliari... per la manera com descriu com ens sentim atrapats en les nostres vides i ens escudem en petites il·lusions, ens conformem amb el nostre destí i renunciem a canviar el món, perquè ens diem a nosaltres mateixos que això és el màxim a què podem aspirar, que no érem tan especials com ens pensàvem, que al cap i a la fi estem bé així i si, canviem, potser perdrem tot el que ja tenim...

El personatge més lúcid, a més, és també "el boig". L'únic que diu la veritat, descarnada, és el boig, el que cal tancar al manicomni perquè no molesti als respectables ciutadans de les afores. Perquè ho fa. La veritat ofèn... perquè de tant crua i tant veritat ens fa mal. Ens traïm a nosaltres mateixos cada dia, però és clar: no ens agrada que ens ho recordin.

Em va colpir el retrat de Sam Mendes dels "suburbia" americans, com ja ho havia fet a "American Beauty", però aquesta vegada d'una manera més crua.

És una radiografia de les aspiracions i les decepcions a què ens hem d'enfrontar. I de les opcions que tenim. Una pista: a la pel·lícula la millor opció és la que no arriben a culminar.

miércoles, enero 07, 2009

any 9 vida nova

Per circumstàncies diverses i variades m'he trobat amb què no tinc amigues.
Totes m'han fallat i en un moment important m'he trobat sola. Això m'ha fet reflexionar en la volubilitat de les relaciosn, fins i tot les que donem per més segures.
I en com la vida et separa, com tries el teu camí i no pots evitar no seguir-lo, perquè és pitjor.