martes, noviembre 15, 2005

tot canvia

i tot roman.

A vegades - la majoria- és inútil resistir-se al canvi, perquè tot canvia, ho vulguem o no. No hi podem fer res. El temps ens espatlla, el cos degenera i la vida passa. I nosaltres aquí, pensant que demà serà un altre dia quan, la majoria de les vegades -de les vides- demà no serà, i punt.

A vegades - la majoria- pensem que una situació durarà per sempre. Només ho pensem en dues situacions:
quan som tan feliços que ni ens n'adonem
quan som tant desgraciats que viure ens fa mal.

El que no sabem apreciar, mai, és que si tenim la sort de ser enormement feliços o profundament desgraciats és perquè estem vius, perquè tot -i tothom- té el seu temps.

I perquè al final, molt al final... (es veu) que val la pena!

1 comentario:

favaritx dijo...

La tristesa és necessària per poder apreciar la felicitat. En cas de viure sempre feliços no notariem cap excitació en aquest estat, que consdieraríem normal.
Hem baixat el llistó de tolerància al dolor i volem viure en la profilaxis total. I això ens aboca a una mena de catatonisme vital lluny de la intensitat amb la que viuen d'altres societats d'amèrica o fins i tot àfrica.
El canvi és vida i la mort és canvi. En cas que no morissim, com planteja Saramago al seu últim llibre, d'entrada el sistema Catòlic entraria en crisi.