no sé per què, però darrerament em costa cada vegada més estar-me un parell de dies a casa dels meus pares.
Com molts, viuen fora de barcelona, i anar-los a veure gairebé sempre implica dormir una nit allà. A favor: el gos m'escalfa els meus, i el cor, i és el que més em demostra l'alegria que jo sigui allà. En contra: el contacte amb els meus pares, sobretot amb el meu pare, em fa ser l'ésser més irritable (i reconec que potser fins i tot insuportable)del món.
I aquest fet em fa reflexionar sobre la perdurabilitat -difícil- dels lligams familiars. Per què costa tant entendre's amb els qui més s'estima? És l'amor un sentiment tant "positiu" com ens el venen? Per què fa mal estimar massa? Segur que no estimar és pitjor? Com més et discuteixes més t'estimes? "Los que se pelean se desean"?"La maté porque era mía"?
Jo crec que aquestes dates ens apropen als dubtes més autèntics, als que de veritat ens preocupen, els que ens determinen la vida, i ens fan sentir que ha valgut la pena... o no, però això no és fins al final, i tot i que alguns fan tot el que poden perquè aquest final sigui aviat ("bushit"), encara queda molt, si tu vols, si jo vull, si el cel demà torna a ser blau i els ocells ens desperten.
No hay comentarios:
Publicar un comentario