Dos destins a les meves mans

Ella ha fet el què em tocava fer a mi. I els destins ens han canviat. A ella li toca el meu, que no li agrada, i a mi el seu, que no m’omple. I no sabem com. És un cop d’aquells del destí. Ara ella està abocada a una vida errant, solitària i lliure pel món, quan el que vol és una feina estable i un sou suportable per seguir vivint allà on viu, veient a qui veu i allunyar-se gaire de la família. Jo estic abocada a aquest destí, que ensumo horrible per limitat, petit i burgès, per estable, per poc emocionant, per estar fet de petites emocions, petits grans moments entreteixits amb els fils de l’amor, l’odi, el costum i les petites misèries de cada dia.

I a ella li anirà molt bé el seu destí, i a mi el meu, no em malentengueu. Però s’han creuat, i el què a mi em tocava, i jo volia, és el seu, i el que a ella li tocava, i vol, és el meu. I ara, com desfem l’entortolligat? Com desfem el nus de la vida que ens ha dut a viure així?

Ella ha estat valenta per plantar-se, que és el que hauria d’haver fet jo. Ho seré jo, per seguir, que és el que hauria d’haver fet ella?

I més important: val la pena?

dia minúscul

quan escrius en minúscules embla que tot tingui menys importància, que sigui més suau, que t'ho diguin amb una veu dolça i ben modulada.

s'entén per vides minúscules les petites, les senzilles, les que no passen a les grans pàgines de la història, sino que es queden entre línies, se sobreentenen, es pressuposen.

accions minúscules? les quotidianes, les automàtiques, les que no tenen rellevància.

hi persones minúscules? qui són?

i

hi ha minúscules majúscules?

el meu camí

no sé quin és-.

Tots hem de trobar el nostre camí, i blablabla... però quan no tens ni idea de quin és, i de cap a on has d'anar, a vegades costa una mica. Normalment sempre et diuen que t'has de relaxar, deixar-te anar, i sentir la vida, no deixar que et passi per sobre sinó mossegar-la, assaborir-la, mastegar-la, empassar-te-la, escupir-la, vomitar-la o digerir-la i cagar-la.

però encara no tinc clar què haig de fer.

Necessito consell

Aquesta setmana serà clau. No puc més. Fa més de dos anys que a la feina no hi estic bé, i ahir, en tornar després del llarg pont, vaig començar a enviar cv’s directament a totes les webs de cerca de feina que se’m van ocórrer.
Sóc conscient que això no s’ha de fer mai, i menys a al feina, i que, a sobre, dir-ho públicament com estic fent ara és encara pitjor. El cas és que també sóc conscient que els meus darrers dos anys han estat un calvari. El meu psicòleg em deia que certes coses eren denunciables com a mobbing, però no ho vaig fer, no ho creia honest.
Ara me’n penedeixo una mica.

Però el cas és que la situació ha arribat a situacions tant ridícules com la d’avui: la “noia” que treballa a recepció ha trucat dient que jo entrava per la porta quan així ho he fet després de la pausa matinal. Després, en arribar a la meva taula, res. Ni una paraula, fins que al cap d’una estona la meva cap m’envia un email. I així...

Les coses s’han de fer ben fetes, sinó no cal fer-les

Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari

Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.

Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.

Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.

Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.

enough!

a vegades hi ah un dia en que te n'atipes i ho engegues tot a rodar, a pastar fang, a prendre l'aire, a fotre el camp... i no sé si deu ser l'edat, però darrerament en tinc bastants, d'aquests.

no et reconec

llegeixo el què havies escrit feia temps, i no et reconec. És pitjor: ni tan sols recordo que ho escrivissis.
I, és clar, si la nostra relació fos diferent no m'importaria, però essent jo part important de tu, crec que alguna cosa hauria de recorda. Deixant a banda la neurodegeneració, crec que hi ha una ració importatn d'autoindulgència, i una altra d'autoengany... i que a vegades tornar a llegir segons què encara et pica.

Finalment, avui he descobert com moderar els comentaris del blog i, creieu-me, ha estat una experiència gairebé mística. He entès moltes coses qeu habvien quedat "en espera".

Bona "rentrée" a tothom i totdon.

lend me your soul

Lend me your eyes

so I can see

the world through them.

Lend me your legs

so I can run faster

further.

Lend me your arms

so I can hold harder

life, people, myself

You.

Lend me your dick

so I can know

how is it to love me

from right there.

Lend me your heart

so I can feel through it

and not be hurt.

Lend me your soul

so I can feel

what is it like

to be you,

to be the other.

Let me be you

just for a while

just for ...a day?

because I need

to get out

of me

and feel

deep inside

far away...

feel it like you.



Se'm va ocórrer estant a Nova York. Feia molt de temps que no em passava, haver de para de ballar enmig d'una festa perquè necessitava escriure, i amb la forma plena. És tant bo quan passa això. A vosaltres també us passa?

ha!

$4125.00The Cadaver Calculator - Find out how much your body is worth. From Mingle2 - Free Online Dating

Mingle² - Free Online Dating

Hi ha una fulla que ha decidit caure de l'arbre. Ja s’havia posat tota marró i seca. Era el moment,
Però la nostra fulla no és només una fulla d’un plataner qualsevol de les Rambles barcelonines.
La nostra fulla és molt més. Per començar: és una fulla molt creativa, amb moltíssima imaginació. I creu que no l’han deixada realitzar els seus somnis. És una fulla emprenedora i amb molta empenta. Porta temps pensant-t’hi, però ja ha decidit que avui és el seu dia.
Així és que la fulla s’ha passat la nit acomiadant-se de les veïnes, inclinant-se suaument a un costat i a l’altre i finalment avui, a les deu del matí, ha aprofitat un lleuger cop de brisa per desfer-se del darrer lligam que li quedava i ha volat, lleugera i hàbil, fins arribar a terra, després de fer la més moguda i graciosa de les danses de caiguda, amb un triple mortal atirabuixonat impossible d’imitar.
I s’ha fos i confós amb la pila de fulles seques que un eficient assalariat dels serveis públics provava de mantenir juntes fins que el seu company de la “màquina succionadora”... de brutícia! Passés i acabés amb totes les fulles.

bad go girls go...

everywhere! ;)
és una vella frase de Mae West que recordes sempre que et sents engabiada, atrapada, presa de la rutina i sense escapatòria. També és quan tendeixes a comprar sense sentit, només per calmar l'angoixa de l'essència. I quan mires viatges compulsivament.
Fins que un dia ho fas: compres el bitllet, i et sents bé, et sents fantàstica, encara que només puguis menjar llenties des d'ara fins Nadal. La dieta t'anirà bé... i el viatge també. T'agrada volar. Et poses neguitosa, i abans et pensaves que era perquè et feia por, però no és veritat: són els nervis de l'anticipació, com quan ets petit i la nit de reis no pots dormir pensant en si tindràs regals o no l'endemà.
I adores conèixer gent nova i diferent. Quants més colors millor. Quant més accents millor. Quantes més opinions millor. Et sembla estrany, però quan més coses tens per processar millor i més ràpid ho fas. I t'adones que vols una altra feina, i una altra vida. I mentre ja no saps què fer després de donar tres voltes al seient de l'avió sense poder dormir ho veus clar: buscaràs algú amb qui puguis intercanviar la vida. Et sembla que el més pràctic serà una noia, perquè ara et fa molt de pal acostumar-te a un altre gènere, de la teva edat - més o menys- però t'adones que això és uan tonteria: l'edat no hi té res a veure. Vols que no tingui fills ni cap compormís fixe amb ningú, vols poder volar... i des obte, a mesura que vas fent la llista mental, t'adones que la tea vida no et desagrada tant... que potser només t'has equivocatd e país en néixer, però això no és un gran error: el pots solucionar molt fàcilment.

Arribes a l'aeroport i vas a buscar la maleta.
La veus, ja arriba. Vas per agafar-la i una altra mà fa el mateix. Aixeques la mirada i allà la tens: és ella. És el teu intercanvi. Hi ha un moment de confusió i silenci enmig del trasbals aeroportuari. I el que eren unes vacanecs de 10 dies en una ciutat estrangera es converteix de sobte en una tornada a casa i una pila d'assumptes per resoldre abans de tornar a la feina l'endemà.

Preocuparse

Hay cosas que te preocupan. No deberían, pero lo hacen. Y por eso hoy estás más triste que ayer, aunque el día empezara bien y todos los augurios fueran buenos. Y te das cuenta de que hay cosas en tu vida que aun no funcionan, que no están arregladas, y que por mucho que quieras evitarlo, o el tiempo haya pasado, cuando vuelven siguen doliendo. No son amores, no, son cosas peores. Son traiciones de cuando creciste, son el río de sentimientos que llevas dentro y cuyo murmullo ahogas para poder levantarte e irte a trabajar cada día. Sí, porque no podrías levantantarte si no lo hicieras. Pero de vez en cuando la bestia vuelve a despertarse, cuando menos lo esperabas, cuando ya creía que la habías matado de aburrimiento. Y el trabajo es tuyo para dormirla de nuevo. Le cantas nanas, le das papillas de fruta y chupachups de fresa. Y al final se vuelve a dormir. Hasta la próxima.

Un sueño no realizado es una renuncia a ti mismo.

I’d go the whole wide world just to find [him].


The curious inicdent of the dog in the night-time de Mark Haddon

The red lines

The red lines

Hey cutie
Don’t think I’m over
The game
I just stepped away
For a while
For you were there
Waiting for me
All quiet
All you

I said hello
You said come here
There was a smile
A big one
And all was clear
You came here
To say hello

Hey cutie
Don’t think I’m over
I just stepped away
While you stepped aside

I came to say hello



It threw me for miles



Back with you
Wherever it is you’re from



There is a place where only you alone go

pots i olles

és curiós com ens habituem a certs objectes quotidians. També és curiós com, quan ens priven d'aquests objectes, per X raons, ens les arreglem ràpid trobant noves possibilitats a objectes antics que abans no fèiem servir, o que havíem oblidat al fons de l'armari.

A vegades, una bona neteja és la millor solució per a tornar a començar.

Amb la gent també.

Humans

Som tan fàcils!
Treballar en una empresa mitjanament gran et dóna un cert privilegi: el de poder observar les interaccions humanes en un context “professional”.
Avui n’he observat una de molt curiosa: dona, uns 45 anys, dos fills, casada,. Ahir es va ahver de demanar el dia lliure perquè els nens ja havíen acabat el cole però fins avui no començaven la propera activitat. Ha estat tot el dia atabalada amunt i avall perquè li aprovessin propostes de publicitat per al setembre. Al final ho ha aconseguit – quan has de perseguir certs caps l’únic vàlid és la insistència – i ha arribat a la nostra zona de treball amb: una cara radiant per primera vegada al dí i un gest de “bien!” amb empenta i entusiasme.

Estona de pausa i feina burocràtica davant l’ordinador. La cap d’un altre departament de sobte surt del seu despatx a la zona de treball comú i pregunta “alguna viciosa?” eufemisme –ho sé, ocurrent, tant ocurrent... la ironia em vessa pels costats de la veu, ho noteu, oi?- i és ella, la triomfadora del dia qeu s’ofereix, entusiasta, per baixar a fumar a la porta.

Deu minuts després. Quan tornen, la cap té una expressió satisfeta i orgullosa. Tots sabem que és una mala pècora. O potser només ho sé jo? El cas es que té un aspecte estranyament “lluent”, que abans de fumar no tenia. L’altra, en canvi, que ha baixat entusiasmada i feliç perquè finalment el cpa li ha aprovat un pressupost per al setembre tenia, de nou, un semblant gris i apagat, una mirada perduda, i anava murmurant, com el qui imagina situacions ficiticies en què ha de defensar el seu honor, els seus principis… o aplicar el nout ruc per passar de pantalla.

Som humans. No ho podem evitar: el que veu l’excés en l’alegria aliena sempre provarà d’esbrinar-ne la causa i acabar amb ella. Tots som manipuladors algun moment o altre. Tots som manipulats, algun moment o altre.

És una qüestió de moments. Qui manipula qui?

tinc una idea

ho sé: estic de sort!!!! La setmana passada em van regalar una cançó, i aquets matí m'han regalat una idea. Sí, me l'han regalada perquè no és meva, és d'una altra persona. Però me l'ha donada perquè l'aprofiti i il'n tregui profit. Ho penso fer. Ell no llegirà això, però sap que l'aprofitaré.

Diumenge em vaig treure un pes de sobre. Un de molt gros. I aquesta setmana estic molt feliç.

:D

love today

ja tinc 30 anys. No fa gaire, tot just 3 dies. Però a mi el 3 m'agrada molt. És un bon moment per fer balanç. Em pensava que seria un moment horrible, que res de la vida no em satisfaria, i resulta que com que ja fa molt de temps que tinc assumida la insatisfacció, ems ento estranyament lleugera. Estranayment lliure.
Fa un parell de dies em van explicar una expressió anglesa dient-me això:

"You know, not realising that you were fumbling around looking for something or really missing something or not having a real purpose until that thing turns up in front of you and finally makes you see.
Bam! Just like that.
Well, in theory anyway!!!"

i és el què em passa aquests dies.

Qui endevina l'expressió? ;)

(pista: són dues paraules)

My song

I have a song. Nobody knows it. But I do have a song. It’s a secret one. It’s not finished yet. It hasn’t even been recorded. It’s not yet played by everybody who has to play and sing the song.

But it’s my song. I would have never thought having a song could be so exciting. I never thought I would have a song.

But it’s my song. Because I decided it would. It was not written for me, it’s for another girl. She doesn’t know now it’s mine. But it is. It won’t be again. It will disappear. But at least, once, I had a song. And it was mine. You did not know. She didn’t, either. But I do. A song is like the smoke, is yours as long as it is inside you.

Afterwards, it belongs to everybody: the air, the birds, the dogs, the cars, the city…

recuperat

feia temps que no accedia al meu compte. No podia. No podia escriure i publicar. I tenia tantes coses a dir! I avui que puc ja no sé per on començar! Ja hi tornem a ser!

Avui m'han regalat una cançó. M'han alegrat el dia. Potser massa i tot.
Your song, my song, everybody's song... a vegades massa d'alguna cosa t'acaba atipant, no?

;)

Acaba de passar

un home. Completament nu. Al mig de les Rambles. I aquí ningú no s'ha immutat. Portava mitjons i vambes.I no semblava que anés nu perquè duia gairebé tot el cos tatuat. Però hi anava. I era evident si el miraves de front. MOLT evident. Llargament evident. Els turistes li feien fotos - no n'hi havia que s'atrevissin a fer-se fotos AMB ell.
I aquí ningú ha dit res. Ningú l'ha vist. Jo sí. I m'he girat amnb la cara encesa epr explicar-los-ho. Però he vist cares apagades. Plenes d'egoísme, d'altruísme i de vida quotidiana. I he pensat que aquell home, que s'esforça tant a fer d'un dimecres normal un dia extraordinari, no es mereixia el despreci, comentaris sucosos i avorrits d'aquesta colla d'artistes frustrats i egos inflats.
I no he dit res. M'he quedat l'emoció de veure un home nu al mig del carrer per mi sola.

Don't sell yourself short

- it's a misuse of humility and modesty.

nit de ciutat

m'agrada caminar de nit pels carrers de Barcelona.
No hi ha ningú, i l'absència d'altres persones fa que senti la ciutat més meva. Els carrers em pertanyen. Les faroles, la llum groguenca que contrasta amb la blanca de la lluna. El vent fred del -cada vegada més suau- hivern mediterrani. La meva ciutat és més meva i, aleshores, en aquests moments de quietud, faig les paus amb mi, i amb le món, i em reconcilio amb la vida, i la cara freda em torna l'optimisme dels dies regats amb la llum del sol, i penso que passi el que passi tot serà possible, perquè sempre hi haurà algú com jo, en qualsevol ciutat del món, que de nit i sense gent al carrer, surti a fer una volta per sentir-se segur, aclarir les idees i defugir fantasmes. Ja ho sabeu, no surtiu: A la nit els carrers són meus...
;)