lunes, noviembre 05, 2007

Les coses s’han de fer ben fetes, sinó no cal fer-les

Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari

Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.

Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.

Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.

Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.

1 comentario:

PeP dijo...

Les mans grans, un somriure sempre a punt i la ment molt clara ... un home sense complicacions, a la manera senzilla, molt de la terra.

Els seus records em porten sempre el bon sabor de la fruita (la de veritat no la que trobo al súper), el tractor, i els dinars de cargols allà al troç on ens mullavem sota el raig d'aigua gelada.

Ningú no mor mai del tot mentre hi hagi qui et segueixi recordant. Per això em sap greu, ja de gran, no haver pogut guardar més records d'ell que els de visites esporàdiques i petites gotes de sabiesa que no dubtava mai en compartir.