Les coses s’han de fer ben fetes, sinó no cal fer-les

Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari

Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.

Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.

Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.

Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.