viernes, noviembre 09, 2007

Dos destins a les meves mans

Ella ha fet el què em tocava fer a mi. I els destins ens han canviat. A ella li toca el meu, que no li agrada, i a mi el seu, que no m’omple. I no sabem com. És un cop d’aquells del destí. Ara ella està abocada a una vida errant, solitària i lliure pel món, quan el que vol és una feina estable i un sou suportable per seguir vivint allà on viu, veient a qui veu i allunyar-se gaire de la família. Jo estic abocada a aquest destí, que ensumo horrible per limitat, petit i burgès, per estable, per poc emocionant, per estar fet de petites emocions, petits grans moments entreteixits amb els fils de l’amor, l’odi, el costum i les petites misèries de cada dia.

I a ella li anirà molt bé el seu destí, i a mi el meu, no em malentengueu. Però s’han creuat, i el què a mi em tocava, i jo volia, és el seu, i el que a ella li tocava, i vol, és el meu. I ara, com desfem l’entortolligat? Com desfem el nus de la vida que ens ha dut a viure així?

Ella ha estat valenta per plantar-se, que és el que hauria d’haver fet jo. Ho seré jo, per seguir, que és el que hauria d’haver fet ella?

I més important: val la pena?

2 comentarios:

PeP dijo...

Xamaneta : SEMPRE val la pena !

De vegades quan has de prendre decisions importants et planteges tot un munt de perquès, i fins i tot t'arribes a plantejar el perquè d'aquests perquès ... A partir d'aquí et defineixes, creixes, estableixes, trenques o reforces el teu codi étic, la teva filosofia de vida.

Fins i tot buscant respostes pots aprendre de les preguntes que s'han fet els altres.

No estic d'acord amb totes però n'he trobat algunes que m'inspiren, espero que a tu també :

http://www.brucemaudesign.com/manifesto.html

Robertinhos dijo...

això sol ho descobriràs fent camí.

per cert, de la resta de posts, nena, denuncia per mobbing quan canviis de feina!

per cert, tots som majusculs en la nostra minusculitat