martes, enero 02, 2007

nit de ciutat

m'agrada caminar de nit pels carrers de Barcelona.
No hi ha ningú, i l'absència d'altres persones fa que senti la ciutat més meva. Els carrers em pertanyen. Les faroles, la llum groguenca que contrasta amb la blanca de la lluna. El vent fred del -cada vegada més suau- hivern mediterrani. La meva ciutat és més meva i, aleshores, en aquests moments de quietud, faig les paus amb mi, i amb le món, i em reconcilio amb la vida, i la cara freda em torna l'optimisme dels dies regats amb la llum del sol, i penso que passi el que passi tot serà possible, perquè sempre hi haurà algú com jo, en qualsevol ciutat del món, que de nit i sense gent al carrer, surti a fer una volta per sentir-se segur, aclarir les idees i defugir fantasmes. Ja ho sabeu, no surtiu: A la nit els carrers són meus...
;)

4 comentarios:

Anónimo dijo...

però, ull, perquè la nit és de ls foscor fresca, les ànimes enigmàtiques i els ocells ocults. Oh!

Robertinhos dijo...

Jo prefereixo els carrers d'estiu i les matinades estiuenques...amb aquell solet. L'hivern, on millor estic per la nit és al llit...acompanyat, per descomptat!

Sidlia dijo...

la calle es mía...

de qui em sona això? ;p

Un petó rínxol.

amy dijo...

No hi ha res com està content...tot es teu i tu ets de tots...

Enhorabona.