miércoles, enero 31, 2007

Acaba de passar

un home. Completament nu. Al mig de les Rambles. I aquí ningú no s'ha immutat. Portava mitjons i vambes.I no semblava que anés nu perquè duia gairebé tot el cos tatuat. Però hi anava. I era evident si el miraves de front. MOLT evident. Llargament evident. Els turistes li feien fotos - no n'hi havia que s'atrevissin a fer-se fotos AMB ell.
I aquí ningú ha dit res. Ningú l'ha vist. Jo sí. I m'he girat amnb la cara encesa epr explicar-los-ho. Però he vist cares apagades. Plenes d'egoísme, d'altruísme i de vida quotidiana. I he pensat que aquell home, que s'esforça tant a fer d'un dimecres normal un dia extraordinari, no es mereixia el despreci, comentaris sucosos i avorrits d'aquesta colla d'artistes frustrats i egos inflats.
I no he dit res. M'he quedat l'emoció de veure un home nu al mig del carrer per mi sola.

4 comentarios:

amy dijo...

De vegades tenim una cosa al davant i no ens adonem...

O veiem coses que són evidents i gairebé ningú capta...

Per cert, anar despullat amb el fred que fa...

Robertinhos dijo...

mmm...a vegades les coses sol són especials per un...

quin fred!!!

Anónimo dijo...

fa dies que camina per la ciutat així. té una titola enorme de la que penja un piercing, i porta tatuats una mena de calçotets. parlant en plata, fa més pena que una altra cosa. a mi es el sentiment que em va provocar. la nuesa només rima amb bellesa en determinades circumstancies i contextos. és com la creació: només alguns poden fer d,un simple traç un sentiment. dic jo.

rinxol dijo...

i tu qui ets, anònim?