Hi ha una fulla que ha decidit caure de l'arbre. Ja s’havia posat tota marró i seca. Era el moment,
Però la nostra fulla no és només una fulla d’un plataner qualsevol de les Rambles barcelonines.
La nostra fulla és molt més. Per començar: és una fulla molt creativa, amb moltíssima imaginació. I creu que no l’han deixada realitzar els seus somnis. És una fulla emprenedora i amb molta empenta. Porta temps pensant-t’hi, però ja ha decidit que avui és el seu dia.
Així és que la fulla s’ha passat la nit acomiadant-se de les veïnes, inclinant-se suaument a un costat i a l’altre i finalment avui, a les deu del matí, ha aprofitat un lleuger cop de brisa per desfer-se del darrer lligam que li quedava i ha volat, lleugera i hàbil, fins arribar a terra, després de fer la més moguda i graciosa de les danses de caiguda, amb un triple mortal atirabuixonat impossible d’imitar.
I s’ha fos i confós amb la pila de fulles seques que un eficient assalariat dels serveis públics provava de mantenir juntes fins que el seu company de la “màquina succionadora”... de brutícia! Passés i acabés amb totes les fulles.

bad go girls go...

everywhere! ;)
és una vella frase de Mae West que recordes sempre que et sents engabiada, atrapada, presa de la rutina i sense escapatòria. També és quan tendeixes a comprar sense sentit, només per calmar l'angoixa de l'essència. I quan mires viatges compulsivament.
Fins que un dia ho fas: compres el bitllet, i et sents bé, et sents fantàstica, encara que només puguis menjar llenties des d'ara fins Nadal. La dieta t'anirà bé... i el viatge també. T'agrada volar. Et poses neguitosa, i abans et pensaves que era perquè et feia por, però no és veritat: són els nervis de l'anticipació, com quan ets petit i la nit de reis no pots dormir pensant en si tindràs regals o no l'endemà.
I adores conèixer gent nova i diferent. Quants més colors millor. Quant més accents millor. Quantes més opinions millor. Et sembla estrany, però quan més coses tens per processar millor i més ràpid ho fas. I t'adones que vols una altra feina, i una altra vida. I mentre ja no saps què fer després de donar tres voltes al seient de l'avió sense poder dormir ho veus clar: buscaràs algú amb qui puguis intercanviar la vida. Et sembla que el més pràctic serà una noia, perquè ara et fa molt de pal acostumar-te a un altre gènere, de la teva edat - més o menys- però t'adones que això és uan tonteria: l'edat no hi té res a veure. Vols que no tingui fills ni cap compormís fixe amb ningú, vols poder volar... i des obte, a mesura que vas fent la llista mental, t'adones que la tea vida no et desagrada tant... que potser només t'has equivocatd e país en néixer, però això no és un gran error: el pots solucionar molt fàcilment.

Arribes a l'aeroport i vas a buscar la maleta.
La veus, ja arriba. Vas per agafar-la i una altra mà fa el mateix. Aixeques la mirada i allà la tens: és ella. És el teu intercanvi. Hi ha un moment de confusió i silenci enmig del trasbals aeroportuari. I el que eren unes vacanecs de 10 dies en una ciutat estrangera es converteix de sobte en una tornada a casa i una pila d'assumptes per resoldre abans de tornar a la feina l'endemà.

Preocuparse

Hay cosas que te preocupan. No deberían, pero lo hacen. Y por eso hoy estás más triste que ayer, aunque el día empezara bien y todos los augurios fueran buenos. Y te das cuenta de que hay cosas en tu vida que aun no funcionan, que no están arregladas, y que por mucho que quieras evitarlo, o el tiempo haya pasado, cuando vuelven siguen doliendo. No son amores, no, son cosas peores. Son traiciones de cuando creciste, son el río de sentimientos que llevas dentro y cuyo murmullo ahogas para poder levantarte e irte a trabajar cada día. Sí, porque no podrías levantantarte si no lo hicieras. Pero de vez en cuando la bestia vuelve a despertarse, cuando menos lo esperabas, cuando ya creía que la habías matado de aburrimiento. Y el trabajo es tuyo para dormirla de nuevo. Le cantas nanas, le das papillas de fruta y chupachups de fresa. Y al final se vuelve a dormir. Hasta la próxima.

Un sueño no realizado es una renuncia a ti mismo.

I’d go the whole wide world just to find [him].


The curious inicdent of the dog in the night-time de Mark Haddon

The red lines

The red lines

Hey cutie
Don’t think I’m over
The game
I just stepped away
For a while
For you were there
Waiting for me
All quiet
All you

I said hello
You said come here
There was a smile
A big one
And all was clear
You came here
To say hello

Hey cutie
Don’t think I’m over
I just stepped away
While you stepped aside

I came to say hello



It threw me for miles



Back with you
Wherever it is you’re from



There is a place where only you alone go

pots i olles

és curiós com ens habituem a certs objectes quotidians. També és curiós com, quan ens priven d'aquests objectes, per X raons, ens les arreglem ràpid trobant noves possibilitats a objectes antics que abans no fèiem servir, o que havíem oblidat al fons de l'armari.

A vegades, una bona neteja és la millor solució per a tornar a començar.

Amb la gent també.

Humans

Som tan fàcils!
Treballar en una empresa mitjanament gran et dóna un cert privilegi: el de poder observar les interaccions humanes en un context “professional”.
Avui n’he observat una de molt curiosa: dona, uns 45 anys, dos fills, casada,. Ahir es va ahver de demanar el dia lliure perquè els nens ja havíen acabat el cole però fins avui no començaven la propera activitat. Ha estat tot el dia atabalada amunt i avall perquè li aprovessin propostes de publicitat per al setembre. Al final ho ha aconseguit – quan has de perseguir certs caps l’únic vàlid és la insistència – i ha arribat a la nostra zona de treball amb: una cara radiant per primera vegada al dí i un gest de “bien!” amb empenta i entusiasme.

Estona de pausa i feina burocràtica davant l’ordinador. La cap d’un altre departament de sobte surt del seu despatx a la zona de treball comú i pregunta “alguna viciosa?” eufemisme –ho sé, ocurrent, tant ocurrent... la ironia em vessa pels costats de la veu, ho noteu, oi?- i és ella, la triomfadora del dia qeu s’ofereix, entusiasta, per baixar a fumar a la porta.

Deu minuts després. Quan tornen, la cap té una expressió satisfeta i orgullosa. Tots sabem que és una mala pècora. O potser només ho sé jo? El cas es que té un aspecte estranyament “lluent”, que abans de fumar no tenia. L’altra, en canvi, que ha baixat entusiasmada i feliç perquè finalment el cpa li ha aprovat un pressupost per al setembre tenia, de nou, un semblant gris i apagat, una mirada perduda, i anava murmurant, com el qui imagina situacions ficiticies en què ha de defensar el seu honor, els seus principis… o aplicar el nout ruc per passar de pantalla.

Som humans. No ho podem evitar: el que veu l’excés en l’alegria aliena sempre provarà d’esbrinar-ne la causa i acabar amb ella. Tots som manipuladors algun moment o altre. Tots som manipulats, algun moment o altre.

És una qüestió de moments. Qui manipula qui?

tinc una idea

ho sé: estic de sort!!!! La setmana passada em van regalar una cançó, i aquets matí m'han regalat una idea. Sí, me l'han regalada perquè no és meva, és d'una altra persona. Però me l'ha donada perquè l'aprofiti i il'n tregui profit. Ho penso fer. Ell no llegirà això, però sap que l'aprofitaré.

Diumenge em vaig treure un pes de sobre. Un de molt gros. I aquesta setmana estic molt feliç.

:D

love today

ja tinc 30 anys. No fa gaire, tot just 3 dies. Però a mi el 3 m'agrada molt. És un bon moment per fer balanç. Em pensava que seria un moment horrible, que res de la vida no em satisfaria, i resulta que com que ja fa molt de temps que tinc assumida la insatisfacció, ems ento estranyament lleugera. Estranayment lliure.
Fa un parell de dies em van explicar una expressió anglesa dient-me això:

"You know, not realising that you were fumbling around looking for something or really missing something or not having a real purpose until that thing turns up in front of you and finally makes you see.
Bam! Just like that.
Well, in theory anyway!!!"

i és el què em passa aquests dies.

Qui endevina l'expressió? ;)

(pista: són dues paraules)

My song

I have a song. Nobody knows it. But I do have a song. It’s a secret one. It’s not finished yet. It hasn’t even been recorded. It’s not yet played by everybody who has to play and sing the song.

But it’s my song. I would have never thought having a song could be so exciting. I never thought I would have a song.

But it’s my song. Because I decided it would. It was not written for me, it’s for another girl. She doesn’t know now it’s mine. But it is. It won’t be again. It will disappear. But at least, once, I had a song. And it was mine. You did not know. She didn’t, either. But I do. A song is like the smoke, is yours as long as it is inside you.

Afterwards, it belongs to everybody: the air, the birds, the dogs, the cars, the city…

recuperat

feia temps que no accedia al meu compte. No podia. No podia escriure i publicar. I tenia tantes coses a dir! I avui que puc ja no sé per on començar! Ja hi tornem a ser!

Avui m'han regalat una cançó. M'han alegrat el dia. Potser massa i tot.
Your song, my song, everybody's song... a vegades massa d'alguna cosa t'acaba atipant, no?

;)

Acaba de passar

un home. Completament nu. Al mig de les Rambles. I aquí ningú no s'ha immutat. Portava mitjons i vambes.I no semblava que anés nu perquè duia gairebé tot el cos tatuat. Però hi anava. I era evident si el miraves de front. MOLT evident. Llargament evident. Els turistes li feien fotos - no n'hi havia que s'atrevissin a fer-se fotos AMB ell.
I aquí ningú ha dit res. Ningú l'ha vist. Jo sí. I m'he girat amnb la cara encesa epr explicar-los-ho. Però he vist cares apagades. Plenes d'egoísme, d'altruísme i de vida quotidiana. I he pensat que aquell home, que s'esforça tant a fer d'un dimecres normal un dia extraordinari, no es mereixia el despreci, comentaris sucosos i avorrits d'aquesta colla d'artistes frustrats i egos inflats.
I no he dit res. M'he quedat l'emoció de veure un home nu al mig del carrer per mi sola.

Don't sell yourself short

- it's a misuse of humility and modesty.

nit de ciutat

m'agrada caminar de nit pels carrers de Barcelona.
No hi ha ningú, i l'absència d'altres persones fa que senti la ciutat més meva. Els carrers em pertanyen. Les faroles, la llum groguenca que contrasta amb la blanca de la lluna. El vent fred del -cada vegada més suau- hivern mediterrani. La meva ciutat és més meva i, aleshores, en aquests moments de quietud, faig les paus amb mi, i amb le món, i em reconcilio amb la vida, i la cara freda em torna l'optimisme dels dies regats amb la llum del sol, i penso que passi el que passi tot serà possible, perquè sempre hi haurà algú com jo, en qualsevol ciutat del món, que de nit i sense gent al carrer, surti a fer una volta per sentir-se segur, aclarir les idees i defugir fantasmes. Ja ho sabeu, no surtiu: A la nit els carrers són meus...
;)

lunes de nuevo

alba de invierno
frio afuera
calor adentro.
Te vas,
y empiezas a empaquetar.
Pero yo no te dejo. Sabes que no te voy a dejar.
Sabes que te voy a convenecer. Sabemos que vamos a sudar.

Pero consigue terminar.Consigues cerrar la maleta.
Y el adiós de duremevela
me sabe a rápido
a hola postrero
a un te quiero silenciado
por miedo al rechazo.

Y no sé sin quiero verte
no sé quiero quererte
no sé si tengo miedo.

Pero sé que el día se levantó frio
y tú lo calentaste.
Sé que el sol salio
porque tu lo llamaste
y acudió a allanar el camino
de la huida forzosa,
del amante a la caza
de un vuelo desesperado
retardado postergado por amor
realizado por dinero

aquí estem

asseguts l'un al costat de l'altre, consultant correus, mirant de comprar les entrades del cinema i esperant de trobar les claus de casa en algun moment o altre de la nit i, sobretot, abans d'haver d'anar a dormir.
Les persones canvien molt segons la situació.
Tant de bo em pogués veure pel forat del pany, encara que fos només un moment, per saber quant.
Encara hi ha coses i, sobretot, persones, que continuen al meu cap. Endins, ben endins...

Estiu o hivern?

A ella li agraden els estius. La calor intensa, la sensualitat d’una pell suau hidratada per l’humitat de l’ambient, les tardes tòrrides seguides de nits inquietes plenes de ball i de riure, de sexe de matinada i esmorzars a la vora del mar… li agrada dur vestits lleugers i sentir com una brisa – no gaire fresca, que ella ja ho és prou- li acaricia l’entrecuix d’esquitllada, com un sifosnofos que mai ningú podrà provar…

A ell li agraden els hiverns. La sensació vigoritzant d’un matí gelat, blanc, blau i fred a les muntanyes. L’olor del cafè a la caseta de fusta de la muntanya, el cruixir de la fusta i el soroll de l’estufa que es posa en marxa abans que el mateix dia. Els raigs de sol i la llum blanca, tot suau, fresc, net.

Ell viu sis mesos a l’hemisferi nord, provant l’hivern d’aquí i d’allà, i sis mesos a l’hemisferi sud, en l’única ciutat límit prou “europea” per agradar-li i prou americana per contenir el caos que li agrada. Ben a prop del pol, ben a prop de la natura àrida, neta d’humans i de calor…

Ella viu a l’hemisferi nord, tot l’any. Prova de viatjar prou per arribar al sud, però de moment no se’n surt gaire. Ell li ha dit que no es preocupi, que l’ajuda, que confia en ella, que segur que se’n sortirà, que perquè no s’anima a dur la vida que duu ell…
Ella ho veu clar: és el que en realitat sempre li ha agradat. El que més desitja a la vida: viatjar. Viure aquí i allà mentre treballa i en algun punt del món li ingressen diners mensualment. No gaires, només els necessaris per viure còmodament, bé, però sense ser rica, que l’abundància continuada vicia i crea monstres, com la raó en temps de Goya. Ha estat lluitant per aconseguir-ho i, finalment, ha trobat una empresa que li permet treballar des d’arreu del món. Només necessita complir els plaços de lliurament, sempre d’acord amb l’horari nocturn de Reykjavik, cada dia 1 i 15 de mes. Ja té l’ordinador i el telèfon per satèl•lit.

Ara ja només té un problema. No sap com dir-li a ELL que, el que més desitja al món, és viure en un estiu permanent, de samarretes i tirants, sense saber què és una abric ni la diferència entre bufanda i fulard, jersei o pullòver... potser li dirà primer que amb la primavera ja es conforma. A veure si cola.

tornar a Paris

és encara millor!!! estio nerviosssima, i no és per la ciutat. Tinc ganes de veure'l, però també que tots els meus amics el vegin. Les coordenades espai/temps sçón capricioses

com el vas conèixer?

paris, toujours

feia 8 anys que no hi era. I la ciutat de la llum m'ha tornat a enlluernar. El millor, ha estat que no només la ciutat ha canviat i evolucionat (el Marais ja és una zona fantàstica, no només increïblement cool i "underground" -diguem'ho així, per qüestió de politesse).

La Tour Eiffel la nuit també va ser una freda i agradable sorpresa, i el fet de ser en una ciutat realment internacional durant uns dies m'ha tornat a fer enyorar altres moments d'activitat, proximitat i "sparkling life".

També m'he descobert a mi mateixa, altra vegada.
Darrerament ho faig sovint, és veritat. També ho és que, darrerament,hi ha moltes persones que em descobreixen, i això em fa sentir millor, ves per on.

no ins.

a vegades no tens el moment, la força, la concentració....
i és veritat que la inspiració t'ha de trobar treballant, estimat Pablo, però si ho estàs fent en una altra cosa després és difícil aturar-te un moment i tornar al què realment t'importa, al què t'inspira... especialment quan la teva vida quotidiana no ho fa.

A vegades, però, només cal que tu sorprenguis, canvïis de rumb per uns instants, i deixis a tothom amb el peu canviat, sense opcions a porta... a vegdaes ho necessites, perquè la vida t'avorreix. I no hi ha res més horirble que avorrirse... sobretot quan la vida pot ser tant divertida!