estoy harta

de no poder hacer lo que quiero hacer cuando quiero hacerlo,
de no poder querer a quien quiero, porque no me quiere,
de no poder vivir donde quiero, porque no me llega...

puta vida en un mundo proxeneta

y la vida sigue,
pero tu estás igual,
t'as quedao igual
después del último suspiro,
la última vez que alguien te quiso
sólo por ti, por tu ser
el último suspiro al amanecer
la última gota de rocío
el último amor
que un mal día se fue.

Y ahí estás tú.
Y sigues viviendo
sin saber cómo ni por qué
sólo tú
a solas
ante el peligro
de un futuro ignoto
de un presente ... que es lo único que tienes
y de un pasado que prefieres olvidar.

Tú.
Y sólo tú.
Y a veces te preguntas
qué coño haces tú en este mundo
a veces ignoras
que todos tuvieron vida
una vez, hace tiempo, en algún lugar de la mancha...


Y hace tiempo que no te acuerdas de aquél nombre
hace mucho que olvidaste
un amor real que te llegó
y uno ideal que nunca fue.

Y ahí estás tú,
prostituyendo tu conciencia
por un sueldo que apenas llega
aguantando los pedazos
que rompieron,
que no saltaron
en aquél ¡boum! maldito
de un corazón olvidado.

Tú.
Y sólo tú.
prostituyendo tu razón
en un mundo que corazón no tiene
donde el alma no llega.

Ahí estás tú... y yo nunca puedo llegar a ti.



Y mil veces te añoro
aunque aún no te conozco
pero siempre me acomodo
a tu voluntad.
Vil deseo de aventuras
de locuras
y razones
que no entiendes ni conoces
por un azar.
Y cuando veo
tu reflejo
en un estanque
en un espejo
me adentro
muy adentro
de tu corazón.
Y mil veces
me repito
que no estás
que no te encuentro
en un estanque
en un espejo
sin red ni asemejo.
Y cuando quiero conocerte
cierro los ojos
muy muy fuerte
y te veo
y me abrazas
en un lago azul.
Y veo un cielo
con estrellas
y las miro
y una de ellas
me guiña el ojo
y me susurra
"llegará tu tiempo
no seas terca
tus sueños
y anhelos
yo los tengo,
te los perdono
y algún día,
cuando no esperas
te sorprenden
en la esquina
con una col
y una gallina
las relidades soñadas
los anhelos
hechos verdades
las luces
de los humedales"

stress laboral... et c'est tout!

quan lia grades a algú
que no està enamorat de tu
i quan a tu no t'agraden
els que et van al darrera... com es diu?
i si a sobre tens davant una setmana laboral de 15 dies?

risotto alla milanese

les coses bones
a mí m'arriben sempre
massa tard.

I not really in the mood today.

No sé, estoy teniendo unos días raros,
como la ministra de vivienda, supongo.

Projecte Pere

Es lleva.
Obre els ulls de cop sobresaltat per alguna cosa.
Mira el despertador.
Merda! Són les nou!
S’ha tornat a adormir. Torna a fer tard a la feina.
Salta del llit i es vesteix en menys de 30 segons.
Agafa la bossa, les claus i tanca de cop.
Al replà, mentre espera l’ascensor, s’assegura d’haver agafat l’essencial: claus, tarja de metro, la tarja per fitxar al despatx, la cartera, amb quatre monedes per esmorzar...
Sona el cling-clíng abans que les portes de l’ascensor s’obrin lentament... sempre són massa lentes quan tens pressa.
Arriba a la porta de l’entrada de l’edifici i l’obre d’una revolada.
El Manolo, el porter, ni tan sols té temps de dir-li adéu.
Mentre el Pere camina desesperadament ràpid cap a la propera boca de metro que l’ha de dur, ridículament tard en un dilluns gens típic, al despatx on fa tres anys que treballa. Les imatges del somni que ha tingut aquesta nit li van omplint el cap de dones suggerents que es moren per fer sexe amb ell i mirades engelosides de marits cornuts. Feia temps que no tenia aquest tipus de somnis.

Agafa el metro a Rambla Catalunya.
Ja és prou tard per haver evitat les aglomeracions de “primera” hora, i prou aviat per estar envoltat de iaios i guiris que baden, no tenen pressa i entorpeixen el pas dels que, com ell, sí que en tenen.

Només hi té tres parades, fins a la feina, però avui se li fan eternes.
Quan finalment hi arriba puja corrents fins al despatx.
Té sort, i quan hi entra no hi ha el seu cap. S’asseu a la seva taula, al costat de la finestra, i engega l’ordinador. Quan està escrivint la contrasenya sent una presència a l’esquena, que mira per sobre la seva espatlla. Sap qui és, no li cal girar-se per saber que el David, el seu cap, tres anys més jove que ell, està mirant com s’engega la pantalla del seu ordinador amb la cara de suficiència que el caracteritza. En Pere opta per fer com si res. Nota com una mà li agafa l’espatlla i li diu “un altre cop tard, eh, Planes? Em sembla que aquest mes acabaràs devent-nos pasta!” i riu amb un deix estúpid que li fa moure tot el cos, com el típic riure dels que no saben fer-ho sincerament.

S’obre davant Pere la tediosa oportunitat de viure quatre hores més de la seva vida davant la pantalla de l’ordinador. L’únic que li agrada de la seva feina és tenir al davant la taula de la Laia. La Laia té vint anys i tot just fa dos mesos que va començar a treballar al despatx. És la seva primera feina, i es nota. Sempre arriba contenta, molt puntual, i està tot el dia de bon humor, fent brometes amb tothom. El Pere, que fins que va arribar ella era el graciós del despatx, la va rebre amb una barreja de despit i espectació però ara, dos mesos després, el posa de bon humor pensar que anirà a la feina i la veurà.

Avui és un dilluns especial pel Pere.
És el primer dilluns de primavera, i ha quedat per dinar amb la Laia.
Des del primer moment que hi va parlar va saber que li agradava. I el divendres passat, en la festa d’inauguració del pis del Jaume, un company de la feina, se’n van anar. Junts.
El Pere es va tornar a sentir viu, com feia mesos que no s'hi sentia, des que va tallar amb la Laura, la darrera rossa imponent que va dipositar en ell les seves esperances de parella estable.

Però la Laia trencava tots els esquemes del Pere. No només els separaven deu anys.
La Laia era una moreneta, un pèl grassona, amb un somriure captivador. I aquell somriure va desarmar el Pere des del primer instant. Tots els seus amics, els de veritat ( la Cris, l’Andrea i el Xavi) sabien qui era la Laia, però encara no sabien que la nit de divendres va ser pletòrica pel Pere i la Laia.

toujours tout droit

i esperes que arribin,
que et saludin,
explicar-los com funciona aquí
parlar de com funciona allà.

Però les presses manen,
i el temps és or,
les paraules es barregen
i al final tot és igual
quatre coses ben de pressa
que no perdin el temps
indica'ns com anar-hi
que nosaltres ho trobem.

I tot just te'n vas
que ja sents com es perden,
i la muntanya mai no es mou
però Mahoma viatja que fa por
la fe mou muntanyes
però les teves cames no.

peix negre

mentre jo escric ell neda,
en la seva petita peixera.
Una volta a la dreta,
mirar, una volta a l'esquerra,
i torna a començar.

Els ulls, grans i buits,
no transmeten sentiments
només sensacions...
les del moviment.

A fora plou i fa fred.
La roba estesa s'ha tornat a mullar
i el peix neda
tranquil
perquè demà al matí
tornarà a tenir menjar.

tedio

siempre es por la tarde.
De repente me sorprende
un vacío de trabajo y de actividad
en el devenir diario
y entonces sé que es él
que de nuevo ha venido a visitarme,
que ya está aquí otra vez
y que no piensa soltarme.

Intento desasirme de sus garras
forcejeo ferozmente
todo vale contra él
pero al final siempre gana
y todo lo invade, todo lo inunda
empieza por mí
y va llegando a todas las del despacho
y de repente
como en un cuento
todas las conversaciones
se apagan
toda actividad se diluye
en el lento devenir del tiempo.

Es él, sé que está aquí
acechando
para hacerse conmigo


pero no le dejaré
esta vez lucharé con más fuerza

hoy no me puedo levantar

intento abrir los ojos
despegar los párpados el uno del otro
pero no puedo, no debo, no juego
y me digo a mí misma
"mmmmmmabre los ojosmmm!"
pero yo misma me desobedezco.

Partiendo de este pequeño detalle cotidiano no es de extrañar que, si ni siquiera mis yos se respetan entre sí, no lo haga algún yo externo.

m'importa

els morts
a mil kilòmetres de casa
els sense sostre
a sota del meu
i ofegar-me
en aquesta maleïda ciutat.
Jo no he triat

Sí que ho has fet!

doncs ara ja no vull que volia.

Deia Oscar Wilde que hi ha dos tipus de drames:
que mai aconsegueixis el que desitges
i que ho aconsegueixis.

El meu és el segon,
i tot i així
no recordo haver desitjat mai, amb tanta força, la vida que tinc ara.
No sé si és una qüestió de memòria o d'intensitat.

Dels 3 fills dels meus pares
no n'hi ha cap que sigui feliç.

si te dicen que caí

no mires al suelo
nunca más
no estaré allí.

uno de hace seis meses

No digas que no fui nada.
No me digas que no te llame más a media noche,
que no extrañe cuando mi cama está fría y vacía
y que no te quiera.
Aunque estés lejos,
aunque no estés conmigo,
aunque no me quieras.
No me digas que no:
estás aquí, sigo soñándote, acariciándote, queriéndote.
Sigo contigo,
aunque tú ya no estés.
Yo sigo,
aunque tu te paraste hace ya mucho tiempo....


Hay un lugar donde todo el mundo es feliz. Hay lugar sin llanto y sin lluvia, sólo nieva o hace sol, según te apetezca en aquél momento. Hay un lugar al que todos vamos alguna vez, para descansar, para no pensar, para correr… y no parar hasta que estás exhausto, satisfecho con tu vida y con tu muerte. Hay un lugar en el que tu y yo estamos juntos y somos felices, y nadie viene a distraerte o a molestarme. Hay un lugar donde todavía te veo cada día, te toco, te acaricio. Hay un lugar muy cerca de aquí… cierra los ojos y nos encontraremos.

baby don't

és un dia enteranyinat.

l'endemà

et lleves.
Torna a ser tard, com sempre.
I es desplega un dia ple d'obligacions.
I les vas cumplint, una per una.
I esperes que al final del día
hi haurà alguna cosa que et farà pensar
que ha valgut la pena.

I esperes que hi sigui.

Però algú et va dir, ahir, que esperaves massa de la gent.
Que no es podia esperar tant, perquè et cultives desilusions.