revolució... amb r minúscula

ahir vaig anar a veure una pel·lícula que em va sobtar. Vaig sortir del cinema encara colpida. I avui, al matí següent, encara ho estic.

Revolutionary Road. Em va sobtar perquè la vaig entendre, perquè vaig veure descrit el què sento cada dia, el que m'empeny finalment a llevar-me als matins.
I em va sobtar per la interpretació dels dos actors, molt convincent, per la precisió i cura del vestuari i el mobiliari... per la manera com descriu com ens sentim atrapats en les nostres vides i ens escudem en petites il·lusions, ens conformem amb el nostre destí i renunciem a canviar el món, perquè ens diem a nosaltres mateixos que això és el màxim a què podem aspirar, que no érem tan especials com ens pensàvem, que al cap i a la fi estem bé així i si, canviem, potser perdrem tot el que ja tenim...

El personatge més lúcid, a més, és també "el boig". L'únic que diu la veritat, descarnada, és el boig, el que cal tancar al manicomni perquè no molesti als respectables ciutadans de les afores. Perquè ho fa. La veritat ofèn... perquè de tant crua i tant veritat ens fa mal. Ens traïm a nosaltres mateixos cada dia, però és clar: no ens agrada que ens ho recordin.

Em va colpir el retrat de Sam Mendes dels "suburbia" americans, com ja ho havia fet a "American Beauty", però aquesta vegada d'una manera més crua.

És una radiografia de les aspiracions i les decepcions a què ens hem d'enfrontar. I de les opcions que tenim. Una pista: a la pel·lícula la millor opció és la que no arriben a culminar.

any 9 vida nova

Per circumstàncies diverses i variades m'he trobat amb què no tinc amigues.
Totes m'han fallat i en un moment important m'he trobat sola. Això m'ha fet reflexionar en la volubilitat de les relaciosn, fins i tot les que donem per més segures.
I en com la vida et separa, com tries el teu camí i no pots evitar no seguir-lo, perquè és pitjor.