Dos destins a les meves mans

Ella ha fet el què em tocava fer a mi. I els destins ens han canviat. A ella li toca el meu, que no li agrada, i a mi el seu, que no m’omple. I no sabem com. És un cop d’aquells del destí. Ara ella està abocada a una vida errant, solitària i lliure pel món, quan el que vol és una feina estable i un sou suportable per seguir vivint allà on viu, veient a qui veu i allunyar-se gaire de la família. Jo estic abocada a aquest destí, que ensumo horrible per limitat, petit i burgès, per estable, per poc emocionant, per estar fet de petites emocions, petits grans moments entreteixits amb els fils de l’amor, l’odi, el costum i les petites misèries de cada dia.

I a ella li anirà molt bé el seu destí, i a mi el meu, no em malentengueu. Però s’han creuat, i el què a mi em tocava, i jo volia, és el seu, i el que a ella li tocava, i vol, és el meu. I ara, com desfem l’entortolligat? Com desfem el nus de la vida que ens ha dut a viure així?

Ella ha estat valenta per plantar-se, que és el que hauria d’haver fet jo. Ho seré jo, per seguir, que és el que hauria d’haver fet ella?

I més important: val la pena?

dia minúscul

quan escrius en minúscules embla que tot tingui menys importància, que sigui més suau, que t'ho diguin amb una veu dolça i ben modulada.

s'entén per vides minúscules les petites, les senzilles, les que no passen a les grans pàgines de la història, sino que es queden entre línies, se sobreentenen, es pressuposen.

accions minúscules? les quotidianes, les automàtiques, les que no tenen rellevància.

hi persones minúscules? qui són?

i

hi ha minúscules majúscules?

el meu camí

no sé quin és-.

Tots hem de trobar el nostre camí, i blablabla... però quan no tens ni idea de quin és, i de cap a on has d'anar, a vegades costa una mica. Normalment sempre et diuen que t'has de relaxar, deixar-te anar, i sentir la vida, no deixar que et passi per sobre sinó mossegar-la, assaborir-la, mastegar-la, empassar-te-la, escupir-la, vomitar-la o digerir-la i cagar-la.

però encara no tinc clar què haig de fer.

Necessito consell

Aquesta setmana serà clau. No puc més. Fa més de dos anys que a la feina no hi estic bé, i ahir, en tornar després del llarg pont, vaig començar a enviar cv’s directament a totes les webs de cerca de feina que se’m van ocórrer.
Sóc conscient que això no s’ha de fer mai, i menys a al feina, i que, a sobre, dir-ho públicament com estic fent ara és encara pitjor. El cas és que també sóc conscient que els meus darrers dos anys han estat un calvari. El meu psicòleg em deia que certes coses eren denunciables com a mobbing, però no ho vaig fer, no ho creia honest.
Ara me’n penedeixo una mica.

Però el cas és que la situació ha arribat a situacions tant ridícules com la d’avui: la “noia” que treballa a recepció ha trucat dient que jo entrava per la porta quan així ho he fet després de la pausa matinal. Després, en arribar a la meva taula, res. Ni una paraula, fins que al cap d’una estona la meva cap m’envia un email. I així...

Les coses s’han de fer ben fetes, sinó no cal fer-les

Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari

Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.

Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.

Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.

Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.

enough!

a vegades hi ah un dia en que te n'atipes i ho engegues tot a rodar, a pastar fang, a prendre l'aire, a fotre el camp... i no sé si deu ser l'edat, però darrerament en tinc bastants, d'aquests.