Acaba de passar

un home. Completament nu. Al mig de les Rambles. I aquí ningú no s'ha immutat. Portava mitjons i vambes.I no semblava que anés nu perquè duia gairebé tot el cos tatuat. Però hi anava. I era evident si el miraves de front. MOLT evident. Llargament evident. Els turistes li feien fotos - no n'hi havia que s'atrevissin a fer-se fotos AMB ell.
I aquí ningú ha dit res. Ningú l'ha vist. Jo sí. I m'he girat amnb la cara encesa epr explicar-los-ho. Però he vist cares apagades. Plenes d'egoísme, d'altruísme i de vida quotidiana. I he pensat que aquell home, que s'esforça tant a fer d'un dimecres normal un dia extraordinari, no es mereixia el despreci, comentaris sucosos i avorrits d'aquesta colla d'artistes frustrats i egos inflats.
I no he dit res. M'he quedat l'emoció de veure un home nu al mig del carrer per mi sola.

Don't sell yourself short

- it's a misuse of humility and modesty.

nit de ciutat

m'agrada caminar de nit pels carrers de Barcelona.
No hi ha ningú, i l'absència d'altres persones fa que senti la ciutat més meva. Els carrers em pertanyen. Les faroles, la llum groguenca que contrasta amb la blanca de la lluna. El vent fred del -cada vegada més suau- hivern mediterrani. La meva ciutat és més meva i, aleshores, en aquests moments de quietud, faig les paus amb mi, i amb le món, i em reconcilio amb la vida, i la cara freda em torna l'optimisme dels dies regats amb la llum del sol, i penso que passi el que passi tot serà possible, perquè sempre hi haurà algú com jo, en qualsevol ciutat del món, que de nit i sense gent al carrer, surti a fer una volta per sentir-se segur, aclarir les idees i defugir fantasmes. Ja ho sabeu, no surtiu: A la nit els carrers són meus...
;)