viernes, marzo 10, 2006

la musa

sé que sona pedant, fins i tot fa ràbia, però us ho haig de confessar: sóc una musa.
Sempre inspiro tothom que tinc al voltant. No puc, però, fer servir la inspiració per a mi mateixa (i això que a vegades m'aniria realment MOLT bé).
El cas és que hi ha moltes maneres d'inspirar la gent: suggerir-los idees, "conduir-los" el pensament fins que troben el què estan buscant, ajudar-los en el moment en què estan estancats... però també hi ha altres formes d’inspirar, com quan dones ànims a algú perquè continuï en un projecte en el que ja no creu, però tu veus que només li falten uns metres per arribar a la cantonada i ensopegar de morros amb l’èxit més rotund i espatarrant... tinc, en el meu currículum de musa, un parell de fracassos estrepitosos, és clar. Si voleu saber la veritat, totes en tenim, es veu que ens hem de trobar amb el fracàs per poder seguir inspirant èxit. Però el cas és que, com a musa, sóc bastant bona. El problema, ara , és que m’he quedat sense feina. Tothom, al meu voltant, està inspirat - i treballant en el què jo els he suggerit, el pintor tenia raó ;) – i ja sé que la resposta és molt fàcil: doncs busca més gent, més enllà. Però, encara que no us ho cregueu, només trobar nous “inspirats” comencen a tenir a idees, els hi començar a anar bé tot el que els hi anava malament, i de sobte tenen tant d’èxit que no tenen temps per estar-se amb mi, xerrar, anar a passejar, a veure una pel•li per després comentar-la i tenir més idees de les que en sorgiran nous projectes... a mí, el meu èxit m'aïlla.
Hauré d'aprendre a ser menys eficient

3 comentarios:

Robertinhos dijo...

No sé a quantes persones has inspirat, però et tindries que sentir orgullosa. Jo no crec que m'hagis inspirat encara, i de fet ara mateix m'aniria bé que algú m'empentés per trobar el camí de l'èxit. Crec que la falta de son t'ha portat a escriure l'última frase. No estàs sola i ho saps. Tens a moltes persones al teu voltant que es preocupen per tu i el teu benestar. Ànims musa. a més, si mai et sents sola sol tens que sentar-te en un banc davant d'alguna botiga de Passeig de Gràcia...

Anónimo dijo...

Hauries d'estar orgullosa de ser una "musa"...

No tothom té la sort que tu tens...

Has pensat en la quantitat de gent què gràcies a tu són feliços?...

I els que algún dia ho seràn pel teu magnetisme especial?..

Encara que et pensis que l'èxit t'aïlla d'aquesta gent, quan algú aconsegueix triomfar...en part ho fant pel culpa teva...i llavors és també el teu èxit...

Quina enveja em fas...





Hosti...em fas molta emveja...

rinxol dijo...

jejeje... m'agrada que em respongueu, ja ho sabeu ;)
Robertinhos: tú estàs a punt de trobar el camí, però potser és que no sóc jo qui t'ha d'inspirara (a vegades és difícil saber-ho).
Amy: no t'hauria de fer gens d'enveja, tot i que tens raó en una cosa: no penso mai e la quantitat de gent que ara és feliç perquè jo he estat a la seva vida, i darrerament ja no hi sóc. "That's the question" a vegades fins i tot le smuses necessitem un canvi d'aires, de paisatges humans, per poder oxigenar-nos i tornar a viure i a inspirar...