The red lines

The red lines

Hey cutie
Don’t think I’m over
The game
I just stepped away
For a while
For you were there
Waiting for me
All quiet
All you

I said hello
You said come here
There was a smile
A big one
And all was clear
You came here
To say hello

Hey cutie
Don’t think I’m over
I just stepped away
While you stepped aside

I came to say hello



It threw me for miles



Back with you
Wherever it is you’re from



There is a place where only you alone go

pots i olles

és curiós com ens habituem a certs objectes quotidians. També és curiós com, quan ens priven d'aquests objectes, per X raons, ens les arreglem ràpid trobant noves possibilitats a objectes antics que abans no fèiem servir, o que havíem oblidat al fons de l'armari.

A vegades, una bona neteja és la millor solució per a tornar a començar.

Amb la gent també.

Humans

Som tan fàcils!
Treballar en una empresa mitjanament gran et dóna un cert privilegi: el de poder observar les interaccions humanes en un context “professional”.
Avui n’he observat una de molt curiosa: dona, uns 45 anys, dos fills, casada,. Ahir es va ahver de demanar el dia lliure perquè els nens ja havíen acabat el cole però fins avui no començaven la propera activitat. Ha estat tot el dia atabalada amunt i avall perquè li aprovessin propostes de publicitat per al setembre. Al final ho ha aconseguit – quan has de perseguir certs caps l’únic vàlid és la insistència – i ha arribat a la nostra zona de treball amb: una cara radiant per primera vegada al dí i un gest de “bien!” amb empenta i entusiasme.

Estona de pausa i feina burocràtica davant l’ordinador. La cap d’un altre departament de sobte surt del seu despatx a la zona de treball comú i pregunta “alguna viciosa?” eufemisme –ho sé, ocurrent, tant ocurrent... la ironia em vessa pels costats de la veu, ho noteu, oi?- i és ella, la triomfadora del dia qeu s’ofereix, entusiasta, per baixar a fumar a la porta.

Deu minuts després. Quan tornen, la cap té una expressió satisfeta i orgullosa. Tots sabem que és una mala pècora. O potser només ho sé jo? El cas es que té un aspecte estranyament “lluent”, que abans de fumar no tenia. L’altra, en canvi, que ha baixat entusiasmada i feliç perquè finalment el cpa li ha aprovat un pressupost per al setembre tenia, de nou, un semblant gris i apagat, una mirada perduda, i anava murmurant, com el qui imagina situacions ficiticies en què ha de defensar el seu honor, els seus principis… o aplicar el nout ruc per passar de pantalla.

Som humans. No ho podem evitar: el que veu l’excés en l’alegria aliena sempre provarà d’esbrinar-ne la causa i acabar amb ella. Tots som manipuladors algun moment o altre. Tots som manipulats, algun moment o altre.

És una qüestió de moments. Qui manipula qui?

tinc una idea

ho sé: estic de sort!!!! La setmana passada em van regalar una cançó, i aquets matí m'han regalat una idea. Sí, me l'han regalada perquè no és meva, és d'una altra persona. Però me l'ha donada perquè l'aprofiti i il'n tregui profit. Ho penso fer. Ell no llegirà això, però sap que l'aprofitaré.

Diumenge em vaig treure un pes de sobre. Un de molt gros. I aquesta setmana estic molt feliç.

:D

love today

ja tinc 30 anys. No fa gaire, tot just 3 dies. Però a mi el 3 m'agrada molt. És un bon moment per fer balanç. Em pensava que seria un moment horrible, que res de la vida no em satisfaria, i resulta que com que ja fa molt de temps que tinc assumida la insatisfacció, ems ento estranyament lleugera. Estranayment lliure.
Fa un parell de dies em van explicar una expressió anglesa dient-me això:

"You know, not realising that you were fumbling around looking for something or really missing something or not having a real purpose until that thing turns up in front of you and finally makes you see.
Bam! Just like that.
Well, in theory anyway!!!"

i és el què em passa aquests dies.

Qui endevina l'expressió? ;)

(pista: són dues paraules)

My song

I have a song. Nobody knows it. But I do have a song. It’s a secret one. It’s not finished yet. It hasn’t even been recorded. It’s not yet played by everybody who has to play and sing the song.

But it’s my song. I would have never thought having a song could be so exciting. I never thought I would have a song.

But it’s my song. Because I decided it would. It was not written for me, it’s for another girl. She doesn’t know now it’s mine. But it is. It won’t be again. It will disappear. But at least, once, I had a song. And it was mine. You did not know. She didn’t, either. But I do. A song is like the smoke, is yours as long as it is inside you.

Afterwards, it belongs to everybody: the air, the birds, the dogs, the cars, the city…

recuperat

feia temps que no accedia al meu compte. No podia. No podia escriure i publicar. I tenia tantes coses a dir! I avui que puc ja no sé per on començar! Ja hi tornem a ser!

Avui m'han regalat una cançó. M'han alegrat el dia. Potser massa i tot.
Your song, my song, everybody's song... a vegades massa d'alguna cosa t'acaba atipant, no?

;)