martes, febrero 28, 2006
als fans
he solucionat el petit problema d'aquests dies, ja podeu fer tots els comentaris que vulgueu.
"Prostituyámonos, querida" dijo él
y ella respondió con mirada inquisidora y gesto interrogativo.
"No, no, en serio." siguió él "Yo quiero vivir de las mujeres, es el único medio que tengo de vivir bien. Y tú, tu... (silencio) tu quieres estar conmigo, pero la única forma de que sea viable es ésta. Mira, apenas podemos mantenernos, y a los dos nos gustan las cosas caras" de nuevo, mirada inquisidora de ella que él respondía con más verborrea "seríamos tan felices, querida. Yo sé que vivir contigo me gusta, y así estamos bien, incluso muy bien, ¿no? ¿Para qué complicar las cosas? ¡Es todo tan bonito, ahora! No lo estropeemos, ¿quieres? ¡Seamos felices!¡Peguémonos la gran vida!¡Prostituyámonos, querida!"
Puc ser jo, pots ser tu, podem ser tots.
"No, no, en serio." siguió él "Yo quiero vivir de las mujeres, es el único medio que tengo de vivir bien. Y tú, tu... (silencio) tu quieres estar conmigo, pero la única forma de que sea viable es ésta. Mira, apenas podemos mantenernos, y a los dos nos gustan las cosas caras" de nuevo, mirada inquisidora de ella que él respondía con más verborrea "seríamos tan felices, querida. Yo sé que vivir contigo me gusta, y así estamos bien, incluso muy bien, ¿no? ¿Para qué complicar las cosas? ¡Es todo tan bonito, ahora! No lo estropeemos, ¿quieres? ¡Seamos felices!¡Peguémonos la gran vida!¡Prostituyámonos, querida!"
Puc ser jo, pots ser tu, podem ser tots.
viernes, febrero 24, 2006
fein@s
veure que el què tu vols ho fa un altre, i fatal, pot ser ambició, frustració o senzillament impotència davant de les petites coses mal fetes que fan d'aquest món un lloc pitjor.
mmmmf
:(
mmmmf
:(
miércoles, febrero 22, 2006
HOBBES
avui al matí, a la tele, abans que marxés de casa, l'han citat.
A mí m'ha recordat un amic que, en moments difícils, sempre m'ha ajudat sempre a centrar-me, a refredar el carburador i "mantenir" el cap fred. He pensat que triant hobbes no triava identificar-se amb una filosofia de vida, o un filòsof que quedés bé citar les nits de lluna al bar, davant d'una cervesa i una "xati" enlluernada. He pensat que triant Hobbes es triava a ell.
I ho he trobat molt encertat.
:)
A mí m'ha recordat un amic que, en moments difícils, sempre m'ha ajudat sempre a centrar-me, a refredar el carburador i "mantenir" el cap fred. He pensat que triant hobbes no triava identificar-se amb una filosofia de vida, o un filòsof que quedés bé citar les nits de lluna al bar, davant d'una cervesa i una "xati" enlluernada. He pensat que triant Hobbes es triava a ell.
I ho he trobat molt encertat.
:)
martes, febrero 21, 2006
miratge
és estrany com a vegades les coses semblen el què no són... i et sembla reconèixer un gest, una paraula, una expressió, que t'havien sigut tant familiars en una època de la teva vida i que després, de sobte, ja no són (no hi són, no són, no existeixen, s'esvaneixen com la boira d'un matí d'hivern, la rosada primaveral o la calitja d'estiu quan arriba la frescor del vespre).
I acceptes el canvi perquè saps que, amb el temps, hi surts guanyant -i per molt- però et costa avesar-t'hi. Se't fa estrany. Perquè a vegades tú mateixa et sorprens sense saber si un gest és teu o te l'han deixat, si aquella pel·li realment t'agrada a tu o si el llibre que et llegeixes et va cridar l'atenció o te'l va recomanar... per això ahir va ser un dia important.
Vaig perdre algú, i ahir el buit es feia massa evident. Però també ahir vaig trobar una altra persona que donava per perduda. I de sobte vaig ser conscient que jo no sóc gaire més que una petita suma -temporal- de circumstàncies. I que res del que jo pugui pensar que em defineix és estàtic, o difinitori en sí mateix.
Res és per sempre, i ahir menys que mai.
A vegades voldries creuar un oceà d'indiferència per poder dir "hola" i abraçar algú que t'havies estimat. A vegades voldries volar sobre les aigües del temps i la distància per tenir un segon d'escalfor, uan aprt de la teva vida anterior, i després tancar la porta de nou, per no tornar a obrir-la.
Però saps que no pots.
(Vas tancar la porta fa temps i ja no en tens la clau).
I acceptes el canvi perquè saps que, amb el temps, hi surts guanyant -i per molt- però et costa avesar-t'hi. Se't fa estrany. Perquè a vegades tú mateixa et sorprens sense saber si un gest és teu o te l'han deixat, si aquella pel·li realment t'agrada a tu o si el llibre que et llegeixes et va cridar l'atenció o te'l va recomanar... per això ahir va ser un dia important.
Vaig perdre algú, i ahir el buit es feia massa evident. Però també ahir vaig trobar una altra persona que donava per perduda. I de sobte vaig ser conscient que jo no sóc gaire més que una petita suma -temporal- de circumstàncies. I que res del que jo pugui pensar que em defineix és estàtic, o difinitori en sí mateix.
Res és per sempre, i ahir menys que mai.
A vegades voldries creuar un oceà d'indiferència per poder dir "hola" i abraçar algú que t'havies estimat. A vegades voldries volar sobre les aigües del temps i la distància per tenir un segon d'escalfor, uan aprt de la teva vida anterior, i després tancar la porta de nou, per no tornar a obrir-la.
Però saps que no pots.
(Vas tancar la porta fa temps i ja no en tens la clau).
sábado, febrero 18, 2006
la Barcelona que jo estimo
és la que és plena de contrastos. La que es manifesta, com avui (eren les "comarques ens visiten"... per això era tant divertit i tant viu) i la que és xarnega, bruta, indefinida... la que acull guiris despistats, com l'anglès amb bombí que cada dia e spasseja amb una denúncia cívica diferent, la que acull els llibertaris d'arreu i gent d'Unió ben disfressada, la que fa bon temps quan el necessitem, i obre fins tard, és neta, viva i plena de llum.
Vull veure moltes ciutats més al món, però sé que no n'hi haurà cap com ella.
I ara, a sopar i ballar, que és cap de setmana i cal disfrutar!
Vull veure moltes ciutats més al món, però sé que no n'hi haurà cap com ella.
I ara, a sopar i ballar, que és cap de setmana i cal disfrutar!
jueves, febrero 16, 2006
odio / hate/ haine
un bon dia es va despertar "cabrejada". I la paraula es quedava curta. Estava indignada, furiosa, emprenyadíssima. Era incapaç de recordar què havia somniat la nit passada, què havia viscut els anys anteriors a aquell instant. Només podia sentir una cosa: ODI.
Va provar de no fer-ne cas i, gairebé barallant-se amb sí mateixa, va llevar-se i se'n va anar a dutxar. L'exercici d'higiene diària va ser especialment difícil aquell dia. Volia i no volia. Odiava el món i, per tant, també odiava el gel, l'esponja, l'aigua... tot l'irritava. Qulasevol fet, situació, sentiment li produïua una fúria interna de dimensions mai experimentades.
Quan ja havia aconseguit vestir-se i sortir de casa s'adonà que feia sol. Un dia esplèndid. I ella, plena d'odi, de fúria assassina. Els ocells, desperts, s'allunyaven de la ciutat, com si així puguessin evitar el proper brot de grip aviària (l'enèssima d'ençà de l'extinció de totes les espècies d'aus i la "clonació massiva" del segle XXI) amb aquell vol tant característic que un biòleg havia batejat feia temps com "el vol del pànic".
Va enfilar rambla avall per anar a treballar, i mentre caminava notava com, de tant en tant, el braç se li escapava, en perdia el control, i acabava abufetejant el pobre home que caminava al seu costat (a la tercera va ser la vençuda i el pobre home va tirar el bastó a terra en un simbòlic gest de protesta que no va arribar mai a atènyer-la). També li va passar amb la cama esquerra, però va tenir sort i només va arribar a tocar una rata que sortia de la claveguera.
En entrar a la feina va haver de fer autèntics esforços per reprimir les ganes de mossegar el guarda de seguretat quan, tot cofoi, li va dir "bon dia, senyoreta Xeix" amb el to melós de cada dia.
Va arribar a la seva taula i, en veure les 3 bruixes i el curt de gambals amb qui compartia oficina es va desesperar. Tranquil·lament, com cada matí, es va treure l'abric, va anar fins el penja-robes a desar-lo mentre passava davant de les 4 taules i anava desitjant "bon dia!" amb el to i el somriure més correctes de què era capaç, tornava a la seva taula, engegava l'ordinador, com cada matí i, pausadamnet, obria la finestra del costat de la taula, pujava d'empeus a sobre la taula i, amb un somriure finalment serè, s'abocava avall i es deixava caure acariciada suaument per l'aire fresc del matí i el ventet de garbí que havia començat a bufar.
Va provar de no fer-ne cas i, gairebé barallant-se amb sí mateixa, va llevar-se i se'n va anar a dutxar. L'exercici d'higiene diària va ser especialment difícil aquell dia. Volia i no volia. Odiava el món i, per tant, també odiava el gel, l'esponja, l'aigua... tot l'irritava. Qulasevol fet, situació, sentiment li produïua una fúria interna de dimensions mai experimentades.
Quan ja havia aconseguit vestir-se i sortir de casa s'adonà que feia sol. Un dia esplèndid. I ella, plena d'odi, de fúria assassina. Els ocells, desperts, s'allunyaven de la ciutat, com si així puguessin evitar el proper brot de grip aviària (l'enèssima d'ençà de l'extinció de totes les espècies d'aus i la "clonació massiva" del segle XXI) amb aquell vol tant característic que un biòleg havia batejat feia temps com "el vol del pànic".
Va enfilar rambla avall per anar a treballar, i mentre caminava notava com, de tant en tant, el braç se li escapava, en perdia el control, i acabava abufetejant el pobre home que caminava al seu costat (a la tercera va ser la vençuda i el pobre home va tirar el bastó a terra en un simbòlic gest de protesta que no va arribar mai a atènyer-la). També li va passar amb la cama esquerra, però va tenir sort i només va arribar a tocar una rata que sortia de la claveguera.
En entrar a la feina va haver de fer autèntics esforços per reprimir les ganes de mossegar el guarda de seguretat quan, tot cofoi, li va dir "bon dia, senyoreta Xeix" amb el to melós de cada dia.
Va arribar a la seva taula i, en veure les 3 bruixes i el curt de gambals amb qui compartia oficina es va desesperar. Tranquil·lament, com cada matí, es va treure l'abric, va anar fins el penja-robes a desar-lo mentre passava davant de les 4 taules i anava desitjant "bon dia!" amb el to i el somriure més correctes de què era capaç, tornava a la seva taula, engegava l'ordinador, com cada matí i, pausadamnet, obria la finestra del costat de la taula, pujava d'empeus a sobre la taula i, amb un somriure finalment serè, s'abocava avall i es deixava caure acariciada suaument per l'aire fresc del matí i el ventet de garbí que havia començat a bufar.
lunes, febrero 13, 2006
espera
una pèl-roja alta i bonica, vestida de negre amb bossa marró -de conjunt amb els cabells- espera, cada vegada més impacient, algú que no es presenta.
Jo també espero algú que no es presenta. M'interessa l'etologia humana... hi ha tant per definir i tant poques paraules!
Es fa fosc a Barcelona, on els taxistes també et poden posar mala cara per parlar en català pel mòbil, però almenys no et fan fora -encara no s'atreveixen, però tot arriba, amics... tot arriba, sempre que no ho esperis.
Demà és l'aniversari d'una amiga, i el dia ianqui per excel·lència.
Jo també espero algú que no es presenta. M'interessa l'etologia humana... hi ha tant per definir i tant poques paraules!
Es fa fosc a Barcelona, on els taxistes també et poden posar mala cara per parlar en català pel mòbil, però almenys no et fan fora -encara no s'atreveixen, però tot arriba, amics... tot arriba, sempre que no ho esperis.
Demà és l'aniversari d'una amiga, i el dia ianqui per excel·lència.
jueves, febrero 09, 2006
resum
a vegades la vida et fa un resum, com si haguessis de marxar, o d'explicar-li algú qui has conegut, qui ha estat important per tu en els darrers anys, qui has estimat, qui t'ha fet mal, qui ha estat al teu costat. Suposo que aquest tipus de resums ajuden a tenir un visió clara, a saber deixar el passat enrera i mirar al futur amb il·lusió.
A vegades la vida et fa un resum, posant les paraules, les persones, les unes darrera els altres, totes juntes, per veure-les amb distància, ben de prop, per veure-les combinades, ben somrients, per veure-les, perquè en breu ja no hi seràn... els que continuen i perduren són pocs, i mai és per sempre.
Si és bo renovar, és bo deixar enrera.
Cal tenir prou humilitat per reconèixer que t'havies equivocat de camí.
A vegades la vida et fa un resum, posant les paraules, les persones, les unes darrera els altres, totes juntes, per veure-les amb distància, ben de prop, per veure-les combinades, ben somrients, per veure-les, perquè en breu ja no hi seràn... els que continuen i perduren són pocs, i mai és per sempre.
Si és bo renovar, és bo deixar enrera.
Cal tenir prou humilitat per reconèixer que t'havies equivocat de camí.
miércoles, febrero 08, 2006
prolífica
com la pasta dentífrica.
Ha estat un dia aclaridor.
Enveges, manipulacions,
mirades i omissions.
Triomfs personals ignorats
paraules dites de més on no calia
i de menys on en faltaven.
Paraules buides de sentiments quan en demanaven
paraules plenes de goig quan no l'esperaven.
Avui estic prolífica en idees
i errada en actes.
A vegades passa, tens la millor de les intencions,
la més pura de les voluntats, i tothom t'entén al revés,
malinterpreta, sobreentén i malforja.
A vegades passa: la vida et respon amb espines
quan només has repartit roses.
Cal saber donar a tots i tothom el que és de cada u.
Espines al qui et punxa i roses al qui t'estima.
És important veure-ho.
És important saber-ho.
És important actuar.
És important
Ha estat un dia aclaridor.
Enveges, manipulacions,
mirades i omissions.
Triomfs personals ignorats
paraules dites de més on no calia
i de menys on en faltaven.
Paraules buides de sentiments quan en demanaven
paraules plenes de goig quan no l'esperaven.
Avui estic prolífica en idees
i errada en actes.
A vegades passa, tens la millor de les intencions,
la més pura de les voluntats, i tothom t'entén al revés,
malinterpreta, sobreentén i malforja.
A vegades passa: la vida et respon amb espines
quan només has repartit roses.
Cal saber donar a tots i tothom el que és de cada u.
Espines al qui et punxa i roses al qui t'estima.
És important veure-ho.
És important saber-ho.
És important actuar.
És important
martes, febrero 07, 2006
lunes, febrero 06, 2006
retorn del passat
A vegades t'oblides del teu passat.
Senzillament: ha passat a formar part de tu. En un sentit o un altre, podem afirmar que ha contribuït a formar la persona que ara ets, però és algú, alguna cosa, que ja no és, que ja no té sentit o, simplement, ja no existeix en la teva vida actual.
I aquest ja no ser, aquest ja no existir, depèn de moltes coses, però el comparteixen tots els passats.
Aquest ja no ser, ja no existir, a vegades és voluntari: tú el tries.
A vegades és involuntari: el trien per tú, i aleshores ets tú que formes part del passat d'una altra persona. Però està sempre molt clar que la no existència en el present és pròpia del passat, dels passats.
Hi ha, encara, una altra característica comú: de tant en tant, a vegades de forma cíclica, a vegades de manera puntual, els passats tornen. N'hi ha que treuen la poteta, com els llops dels contes, per sota la porta. N'hi ha que aboquen el nas, com els llops, per ensumar l'ambient i l'estat del moment. N'hi ha, també, que allarguen l'urpa per atrapar-te millor. Però tots els passats, com deia, tenen una cosa en comú: ja no són, ja no existeixen. El present els ha esborrat de la teva vida. I amén.
A mí, ahir, em van ensenyar la poteta. Per això avui, present, acció puc aixecar la veu orgullosa i dir, ben alt i ben fort: FORA!
Tothom té el seu concepte particular dels passats. A alguns els agrada fer-los durar, veure'ls, saber-ne coses. D'altres s'estimen més oblidar-los, ignorar-los, amb la càrrega de rancúnia que a vegades comporta aquesta actitud. Jo, personalment, de forma concreta i molt humil, provo d'integrar-los en la meva persona, per aprendre'n, per no repetir-los, però sobretot, per prescindir-ne. Quan una cosa JA no és és que ja ha sigut i, per tant, ja ha complert la seva funció en la teva vida. Saber dir prou, fins aquí hem arribat, és molt difícil. Jo, fa uns mesos, no en vaig saber prou. I la lletra de la cançó ja no ens val, perquè ja no en tenim 15.
Per això, avui, aquí, puc dir ben alt i ben clar: FORA!
Perquè el passat ja no és. I ara, avui i aquí en puc estar orgullosa. Per això no vull tornar-hi, no vull SABER-NE RES. Passo. Gràcies, però no. Ara, que ja ha passat, sóc millor persona, millor amiga, millor dona. Per això no vull tornar-hi. Hi ha passats que no haurien d'haver estat mai presents, per això no cal tornar-hi.
Espero que el meu passat sàpiga interpretar el silenci.
;)
P.D. és que hi ha passats massa sòrdids, oi?
Senzillament: ha passat a formar part de tu. En un sentit o un altre, podem afirmar que ha contribuït a formar la persona que ara ets, però és algú, alguna cosa, que ja no és, que ja no té sentit o, simplement, ja no existeix en la teva vida actual.
I aquest ja no ser, aquest ja no existir, depèn de moltes coses, però el comparteixen tots els passats.
Aquest ja no ser, ja no existir, a vegades és voluntari: tú el tries.
A vegades és involuntari: el trien per tú, i aleshores ets tú que formes part del passat d'una altra persona. Però està sempre molt clar que la no existència en el present és pròpia del passat, dels passats.
Hi ha, encara, una altra característica comú: de tant en tant, a vegades de forma cíclica, a vegades de manera puntual, els passats tornen. N'hi ha que treuen la poteta, com els llops dels contes, per sota la porta. N'hi ha que aboquen el nas, com els llops, per ensumar l'ambient i l'estat del moment. N'hi ha, també, que allarguen l'urpa per atrapar-te millor. Però tots els passats, com deia, tenen una cosa en comú: ja no són, ja no existeixen. El present els ha esborrat de la teva vida. I amén.
A mí, ahir, em van ensenyar la poteta. Per això avui, present, acció puc aixecar la veu orgullosa i dir, ben alt i ben fort: FORA!
Tothom té el seu concepte particular dels passats. A alguns els agrada fer-los durar, veure'ls, saber-ne coses. D'altres s'estimen més oblidar-los, ignorar-los, amb la càrrega de rancúnia que a vegades comporta aquesta actitud. Jo, personalment, de forma concreta i molt humil, provo d'integrar-los en la meva persona, per aprendre'n, per no repetir-los, però sobretot, per prescindir-ne. Quan una cosa JA no és és que ja ha sigut i, per tant, ja ha complert la seva funció en la teva vida. Saber dir prou, fins aquí hem arribat, és molt difícil. Jo, fa uns mesos, no en vaig saber prou. I la lletra de la cançó ja no ens val, perquè ja no en tenim 15.
Per això, avui, aquí, puc dir ben alt i ben clar: FORA!
Perquè el passat ja no és. I ara, avui i aquí en puc estar orgullosa. Per això no vull tornar-hi, no vull SABER-NE RES. Passo. Gràcies, però no. Ara, que ja ha passat, sóc millor persona, millor amiga, millor dona. Per això no vull tornar-hi. Hi ha passats que no haurien d'haver estat mai presents, per això no cal tornar-hi.
Espero que el meu passat sàpiga interpretar el silenci.
;)
P.D. és que hi ha passats massa sòrdids, oi?
jueves, febrero 02, 2006
Suscribirse a:
Entradas (Atom)