Veus que t'obliga a parar i replantejar-te tot un seguit de coses en què cada dia pensaves, però en arribar al final del dia t'adonaves que no havies resolt res
i seguies... ara no, la vida m'obliga a aparcar, fer un stop, baixar del cotxe
i respirar. I el més curiós és que quan això et passa, et costa tornar a respirar,
et cota tornar a adonar-te de qui ets i què vols... i aleshores sopes a casa del teu germà i descobreixes que té una foto teva. No és una foto qualsevol, és de quan eres petita, tenies tres anys, els rínxols per civilitzar i tota la llum del món a la cara, resplendent a sobre d'un tricicle... i recordes les sensacions dels records d'aquells temps, i et preguntes què ha passat amb aquell ésser ple d'alegria
que vivia cada instant en ell mateix.
Això és el que em pregunto... on vaig deixar de ser jo, aquella persona plena d'il·lusions i d'idees,
i com puc reprendre la meva vida.
