A vegades t'oblides del teu passat.
Senzillament: ha passat a formar part de tu. En un sentit o un altre, podem afirmar que ha contribuït a formar la persona que ara ets, però és algú, alguna cosa, que ja no és, que ja no té sentit o, simplement, ja no existeix en la teva vida actual.
I aquest ja no ser, aquest ja no existir, depèn de moltes coses, però el comparteixen tots els passats.
Aquest ja no ser, ja no existir, a vegades és voluntari: tú el tries.
A vegades és involuntari: el trien per tú, i aleshores ets tú que formes part del passat d'una altra persona. Però està sempre molt clar que la no existència en el present és pròpia del passat, dels passats.
Hi ha, encara, una altra característica comú: de tant en tant, a vegades de forma cíclica, a vegades de manera puntual, els passats tornen. N'hi ha que treuen la poteta, com els llops dels contes, per sota la porta. N'hi ha que aboquen el nas, com els llops, per ensumar l'ambient i l'estat del moment. N'hi ha, també, que allarguen l'urpa per atrapar-te millor. Però tots els passats, com deia, tenen una cosa en comú: ja no són, ja no existeixen. El present els ha esborrat de la teva vida. I amén.
A mí, ahir, em van ensenyar la poteta. Per això avui, present, acció puc aixecar la veu orgullosa i dir, ben alt i ben fort: FORA!
Tothom té el seu concepte particular dels passats. A alguns els agrada fer-los durar, veure'ls, saber-ne coses. D'altres s'estimen més oblidar-los, ignorar-los, amb la càrrega de rancúnia que a vegades comporta aquesta actitud. Jo, personalment, de forma concreta i molt humil, provo d'integrar-los en la meva persona, per aprendre'n, per no repetir-los, però sobretot, per prescindir-ne. Quan una cosa JA no és és que ja ha sigut i, per tant, ja ha complert la seva funció en la teva vida. Saber dir prou, fins aquí hem arribat, és molt difícil. Jo, fa uns mesos, no en vaig saber prou. I la lletra de la cançó ja no ens val, perquè ja no en tenim 15.
Per això, avui, aquí, puc dir ben alt i ben clar: FORA!
Perquè el passat ja no és. I ara, avui i aquí en puc estar orgullosa. Per això no vull tornar-hi, no vull SABER-NE RES. Passo. Gràcies, però no. Ara, que ja ha passat, sóc millor persona, millor amiga, millor dona. Per això no vull tornar-hi. Hi ha passats que no haurien d'haver estat mai presents, per això no cal tornar-hi.
Espero que el meu passat sàpiga interpretar el silenci.
;)
P.D. és que hi ha passats massa sòrdids, oi?
5 comentarios:
Et felicito, sigui quin sigui aquest passat que deixes enrera, per la contundència i la decisió que demostres. Et desitjo sort en aquest nou capítol que encetes. Crec que la mereixes.
Gràcies, anònim.
M'ha costat arribar a aquest punt, però l'important és ser-hi, i tenir la certesa que el present, per real, sempre és millor.
només puntualitzar: no és que comenci cap nova etapa, és que
necessitava afirmar-me, perquè no vull tornar al passat, ni ser la que era. Potser ara no sóc gaire millor, però almenys sóc diferent i, a vegades, això ja és molt. Sobretot quan el llop t'ensenya la poteta.
Doncs encara et felicito més, perquè canviar voluntària i conscientment és molt difícil.
I mira-t'ho amb humor: imagina't que enlloc d'un llop ensenyant la poteta hagués vingut una puteta que en el fons fos un llop, i a sobre a tu et detenen per estar aprop i ser una barcelonina incívica, quan ni et van les putetes, ni menys els llops i a sobre no ets de Barcelona. Així que a la vida, les coses que apareixen en forma de poteta, a vegades cal mirar-les amb una risa i dir: mira tu! quines coses fa la ciència.
I després, ve de gust una woll damm ben fresqueta. I jo hi posaria un bon entrepà de fuet.
Muack!!!
com que no sóc de barcelona?¿?¿?¿?¿?
Publicar un comentario