miratge

és estrany com a vegades les coses semblen el què no són... i et sembla reconèixer un gest, una paraula, una expressió, que t'havien sigut tant familiars en una època de la teva vida i que després, de sobte, ja no són (no hi són, no són, no existeixen, s'esvaneixen com la boira d'un matí d'hivern, la rosada primaveral o la calitja d'estiu quan arriba la frescor del vespre).

I acceptes el canvi perquè saps que, amb el temps, hi surts guanyant -i per molt- però et costa avesar-t'hi. Se't fa estrany. Perquè a vegades tú mateixa et sorprens sense saber si un gest és teu o te l'han deixat, si aquella pel·li realment t'agrada a tu o si el llibre que et llegeixes et va cridar l'atenció o te'l va recomanar... per això ahir va ser un dia important.
Vaig perdre algú, i ahir el buit es feia massa evident. Però també ahir vaig trobar una altra persona que donava per perduda. I de sobte vaig ser conscient que jo no sóc gaire més que una petita suma -temporal- de circumstàncies. I que res del que jo pugui pensar que em defineix és estàtic, o difinitori en sí mateix.
Res és per sempre, i ahir menys que mai.
A vegades voldries creuar un oceà d'indiferència per poder dir "hola" i abraçar algú que t'havies estimat. A vegades voldries volar sobre les aigües del temps i la distància per tenir un segon d'escalfor, uan aprt de la teva vida anterior, i després tancar la porta de nou, per no tornar a obrir-la.
Però saps que no pots.
(Vas tancar la porta fa temps i ja no en tens la clau).