odio / hate/ haine

un bon dia es va despertar "cabrejada". I la paraula es quedava curta. Estava indignada, furiosa, emprenyadíssima. Era incapaç de recordar què havia somniat la nit passada, què havia viscut els anys anteriors a aquell instant. Només podia sentir una cosa: ODI.

Va provar de no fer-ne cas i, gairebé barallant-se amb sí mateixa, va llevar-se i se'n va anar a dutxar. L'exercici d'higiene diària va ser especialment difícil aquell dia. Volia i no volia. Odiava el món i, per tant, també odiava el gel, l'esponja, l'aigua... tot l'irritava. Qulasevol fet, situació, sentiment li produïua una fúria interna de dimensions mai experimentades.

Quan ja havia aconseguit vestir-se i sortir de casa s'adonà que feia sol. Un dia esplèndid. I ella, plena d'odi, de fúria assassina. Els ocells, desperts, s'allunyaven de la ciutat, com si així puguessin evitar el proper brot de grip aviària (l'enèssima d'ençà de l'extinció de totes les espècies d'aus i la "clonació massiva" del segle XXI) amb aquell vol tant característic que un biòleg havia batejat feia temps com "el vol del pànic".

Va enfilar rambla avall per anar a treballar, i mentre caminava notava com, de tant en tant, el braç se li escapava, en perdia el control, i acabava abufetejant el pobre home que caminava al seu costat (a la tercera va ser la vençuda i el pobre home va tirar el bastó a terra en un simbòlic gest de protesta que no va arribar mai a atènyer-la). També li va passar amb la cama esquerra, però va tenir sort i només va arribar a tocar una rata que sortia de la claveguera.

En entrar a la feina va haver de fer autèntics esforços per reprimir les ganes de mossegar el guarda de seguretat quan, tot cofoi, li va dir "bon dia, senyoreta Xeix" amb el to melós de cada dia.
Va arribar a la seva taula i, en veure les 3 bruixes i el curt de gambals amb qui compartia oficina es va desesperar. Tranquil·lament, com cada matí, es va treure l'abric, va anar fins el penja-robes a desar-lo mentre passava davant de les 4 taules i anava desitjant "bon dia!" amb el to i el somriure més correctes de què era capaç, tornava a la seva taula, engegava l'ordinador, com cada matí i, pausadamnet, obria la finestra del costat de la taula, pujava d'empeus a sobre la taula i, amb un somriure finalment serè, s'abocava avall i es deixava caure acariciada suaument per l'aire fresc del matí i el ventet de garbí que havia començat a bufar.