lunes, noviembre 08, 2010
decisió presa
ja fa uns mesos que vaig publicar la darrera entrada al blog. La veritat sigui dita: no estic gaire productiva, darrerament, però en cap àrea de la meva vida. M'he pres uns mesos de reflexió. En realitat no calien, podia haver marxat al dia següent i ara ja ho tindria tot muntat, però no va ser així. I he anat buscant excuses per quedarme: un curs d'això, un d'allò, un seminari... i ara, ja està, buit, res... i llavors les opcions estàn claríssimes i sembla que no hi hagi res més obvi a la vida. Penses que no cal prendre la decisió de tant obvi que és. Però això ets tu prenent-la. I de sobte, la família i els "amics" es comencen a buscar excuses perquè et quedis, i qui menys t'havies imaginat ve i et fa plantejar-te coses que tu ja tenies resoltes, perquè ell pensa que no, perquè no hi era, perquè va triar absentar-se... i llavors t'indignes i penses que se'n vagi a la merda, que és la teva vida. Però no li dius. I al cap d'una estona potser l'entens, però ara sí, ho tens més clar que mai: via fora! que hi molt per fer i molt per viure!
sábado, septiembre 04, 2010
down the r road
ara ja fa un temps em va colpir Revolutionary Road, i no me'n recordava fins que ho he llegit fa uns minuts. Volia escriure un post sobre com, quan t'equivoques, la vida et torna a col·locar a la casella de sortid d'on et vas equivocar perquè ho tornis a fer "bé". I, saps què? que quan això et passa tens moooooolta sort... i t'hi has de dedicar :)
Si la vida et fa descansar, fes-ho... potser és aqui on has d'estar per tornar a veure la llum.
Si la vida et fa descansar, fes-ho... potser és aqui on has d'estar per tornar a veure la llum.
martes, mayo 04, 2010
reprendre la vida...
Veus que t'obliga a parar i replantejar-te tot un seguit de coses en què cada dia pensaves, però en arribar al final del dia t'adonaves que no havies resolt res
i seguies... ara no, la vida m'obliga a aparcar, fer un stop, baixar del cotxe
i respirar. I el més curiós és que quan això et passa, et costa tornar a respirar,
et cota tornar a adonar-te de qui ets i què vols... i aleshores sopes a casa del teu germà i descobreixes que té una foto teva. No és una foto qualsevol, és de quan eres petita, tenies tres anys, els rínxols per civilitzar i tota la llum del món a la cara, resplendent a sobre d'un tricicle... i recordes les sensacions dels records d'aquells temps, i et preguntes què ha passat amb aquell ésser ple d'alegria
que vivia cada instant en ell mateix.
Això és el que em pregunto... on vaig deixar de ser jo, aquella persona plena d'il·lusions i d'idees,
i com puc reprendre la meva vida.
viernes, octubre 30, 2009
viernes, junio 19, 2009
el dia abans
demà és un gran dia. Ho ha de ser, vull que ho sigui... fa temps que em preparo perquè ho sigui i, en canvi...
miércoles, junio 17, 2009
lunes, abril 27, 2009
viernes, febrero 06, 2009
trampes
.jpg)
La vida ens posa trampes.
És la meva teoria.
Si voleu també els hi podem dir proves... però jo les veig com trampes: no te les esperes, no saps per on vénen... i, en canvi, les reconeixes quan t'hi trobes. A més: et posen a prova, "testegen" (ara que s'ha posat tant de moda fer servir paraules tècniques) la teva capacitat, les teves habilitats adquirides recentment... vaja, que de tant la vida et posa exàmens, i depèn de si has estudiat la nit abans o t'ho has anat currant durant al curs. Com quan estudiaves, vaja. Només que els exàmens sempre són sorpresa, i no hi ha mai recuperació: ni setembre ni res!
Aquests examens solen ser poc convencionals: algú et fa una pregunta inesperada i si la saps puges un nivell. Un altre et ve amb un problema a la feina i si li resols: següent nivell, ets "el/la" de confiança del cap. Una amiga et ve amb un embolic mental que n'hi ha per psicoteràpia durant 10 anys i "pas!" n'hi dius quatre de fresques i li estalvies temps i diners que invertireu en el proper "viatge de nenes" al Carib/Madrid/París/Berlín/Coppenhaguen/ompliu el buit amb el què us agradi.
A mi em passa una cosa curiosa: que quan em posen a prova acabo decebent deliberadament. És a dir: que si no m'avisen que hi havia examen, em molesta, m'enfado i el suspenc perquè no m'agrada que em sorprenguin. "Excuses de mal pagador" direu. I, potser, teniu raó. Però és que us ho explico perquè és un problema: avui n'he tingut dos, i em sembla que he suspès...
domingo, enero 25, 2009
revolució... amb r minúscula
ahir vaig anar a veure una pel·lícula que em va sobtar. Vaig sortir del cinema encara colpida. I avui, al matí següent, encara ho estic.
Revolutionary Road. Em va sobtar perquè la vaig entendre, perquè vaig veure descrit el què sento cada dia, el que m'empeny finalment a llevar-me als matins.
I em va sobtar per la interpretació dels dos actors, molt convincent, per la precisió i cura del vestuari i el mobiliari... per la manera com descriu com ens sentim atrapats en les nostres vides i ens escudem en petites il·lusions, ens conformem amb el nostre destí i renunciem a canviar el món, perquè ens diem a nosaltres mateixos que això és el màxim a què podem aspirar, que no érem tan especials com ens pensàvem, que al cap i a la fi estem bé així i si, canviem, potser perdrem tot el que ja tenim...
El personatge més lúcid, a més, és també "el boig". L'únic que diu la veritat, descarnada, és el boig, el que cal tancar al manicomni perquè no molesti als respectables ciutadans de les afores. Perquè ho fa. La veritat ofèn... perquè de tant crua i tant veritat ens fa mal. Ens traïm a nosaltres mateixos cada dia, però és clar: no ens agrada que ens ho recordin.
Em va colpir el retrat de Sam Mendes dels "suburbia" americans, com ja ho havia fet a "American Beauty", però aquesta vegada d'una manera més crua.
És una radiografia de les aspiracions i les decepcions a què ens hem d'enfrontar. I de les opcions que tenim. Una pista: a la pel·lícula la millor opció és la que no arriben a culminar.
Revolutionary Road. Em va sobtar perquè la vaig entendre, perquè vaig veure descrit el què sento cada dia, el que m'empeny finalment a llevar-me als matins.
I em va sobtar per la interpretació dels dos actors, molt convincent, per la precisió i cura del vestuari i el mobiliari... per la manera com descriu com ens sentim atrapats en les nostres vides i ens escudem en petites il·lusions, ens conformem amb el nostre destí i renunciem a canviar el món, perquè ens diem a nosaltres mateixos que això és el màxim a què podem aspirar, que no érem tan especials com ens pensàvem, que al cap i a la fi estem bé així i si, canviem, potser perdrem tot el que ja tenim...
El personatge més lúcid, a més, és també "el boig". L'únic que diu la veritat, descarnada, és el boig, el que cal tancar al manicomni perquè no molesti als respectables ciutadans de les afores. Perquè ho fa. La veritat ofèn... perquè de tant crua i tant veritat ens fa mal. Ens traïm a nosaltres mateixos cada dia, però és clar: no ens agrada que ens ho recordin.
Em va colpir el retrat de Sam Mendes dels "suburbia" americans, com ja ho havia fet a "American Beauty", però aquesta vegada d'una manera més crua.
És una radiografia de les aspiracions i les decepcions a què ens hem d'enfrontar. I de les opcions que tenim. Una pista: a la pel·lícula la millor opció és la que no arriben a culminar.
miércoles, enero 07, 2009
any 9 vida nova
Per circumstàncies diverses i variades m'he trobat amb què no tinc amigues.
Totes m'han fallat i en un moment important m'he trobat sola. Això m'ha fet reflexionar en la volubilitat de les relaciosn, fins i tot les que donem per més segures.
I en com la vida et separa, com tries el teu camí i no pots evitar no seguir-lo, perquè és pitjor.
Totes m'han fallat i en un moment important m'he trobat sola. Això m'ha fet reflexionar en la volubilitat de les relaciosn, fins i tot les que donem per més segures.
I en com la vida et separa, com tries el teu camí i no pots evitar no seguir-lo, perquè és pitjor.
viernes, diciembre 12, 2008
avui
és un dia més, és un dia assoleiat, és un dia.. com un altre.. si no fos...
perquè tot és igual però diferent de nou.
perquè tot és igual però diferent de nou.
lunes, diciembre 01, 2008
uf! - va dir ella
Em sento una mica més gran, una mica més lliure i una mica més lleugera.
Com si les coses, ara qeu van malament a tot arreu, haguessin d'anar millor.
:)
Com si tot tingués remei.
Com si les coses, ara qeu van malament a tot arreu, haguessin d'anar millor.
:)
Com si tot tingués remei.
viernes, noviembre 09, 2007
Dos destins a les meves mans
Ella ha fet el què em tocava fer a mi. I els destins ens han canviat. A ella li toca el meu, que no li agrada, i a mi el seu, que no m’omple. I no sabem com. És un cop d’aquells del destí. Ara ella està abocada a una vida errant, solitària i lliure pel món, quan el que vol és una feina estable i un sou suportable per seguir vivint allà on viu, veient a qui veu i allunyar-se gaire de la família. Jo estic abocada a aquest destí, que ensumo horrible per limitat, petit i burgès, per estable, per poc emocionant, per estar fet de petites emocions, petits grans moments entreteixits amb els fils de l’amor, l’odi, el costum i les petites misèries de cada dia.
I a ella li anirà molt bé el seu destí, i a mi el meu, no em malentengueu. Però s’han creuat, i el què a mi em tocava, i jo volia, és el seu, i el que a ella li tocava, i vol, és el meu. I ara, com desfem l’entortolligat? Com desfem el nus de la vida que ens ha dut a viure així?
Ella ha estat valenta per plantar-se, que és el que hauria d’haver fet jo. Ho seré jo, per seguir, que és el que hauria d’haver fet ella?
I més important: val la pena?
I a ella li anirà molt bé el seu destí, i a mi el meu, no em malentengueu. Però s’han creuat, i el què a mi em tocava, i jo volia, és el seu, i el que a ella li tocava, i vol, és el meu. I ara, com desfem l’entortolligat? Com desfem el nus de la vida que ens ha dut a viure així?
Ella ha estat valenta per plantar-se, que és el que hauria d’haver fet jo. Ho seré jo, per seguir, que és el que hauria d’haver fet ella?
I més important: val la pena?
jueves, noviembre 08, 2007
dia minúscul
quan escrius en minúscules embla que tot tingui menys importància, que sigui més suau, que t'ho diguin amb una veu dolça i ben modulada.
s'entén per vides minúscules les petites, les senzilles, les que no passen a les grans pàgines de la història, sino que es queden entre línies, se sobreentenen, es pressuposen.
accions minúscules? les quotidianes, les automàtiques, les que no tenen rellevància.
hi persones minúscules? qui són?
i
hi ha minúscules majúscules?
s'entén per vides minúscules les petites, les senzilles, les que no passen a les grans pàgines de la història, sino que es queden entre línies, se sobreentenen, es pressuposen.
accions minúscules? les quotidianes, les automàtiques, les que no tenen rellevància.
hi persones minúscules? qui són?
i
hi ha minúscules majúscules?
miércoles, noviembre 07, 2007
el meu camí
no sé quin és-.
Tots hem de trobar el nostre camí, i blablabla... però quan no tens ni idea de quin és, i de cap a on has d'anar, a vegades costa una mica. Normalment sempre et diuen que t'has de relaxar, deixar-te anar, i sentir la vida, no deixar que et passi per sobre sinó mossegar-la, assaborir-la, mastegar-la, empassar-te-la, escupir-la, vomitar-la o digerir-la i cagar-la.
però encara no tinc clar què haig de fer.
Tots hem de trobar el nostre camí, i blablabla... però quan no tens ni idea de quin és, i de cap a on has d'anar, a vegades costa una mica. Normalment sempre et diuen que t'has de relaxar, deixar-te anar, i sentir la vida, no deixar que et passi per sobre sinó mossegar-la, assaborir-la, mastegar-la, empassar-te-la, escupir-la, vomitar-la o digerir-la i cagar-la.
però encara no tinc clar què haig de fer.
martes, noviembre 06, 2007
Necessito consell
Aquesta setmana serà clau. No puc més. Fa més de dos anys que a la feina no hi estic bé, i ahir, en tornar després del llarg pont, vaig començar a enviar cv’s directament a totes les webs de cerca de feina que se’m van ocórrer.
Sóc conscient que això no s’ha de fer mai, i menys a al feina, i que, a sobre, dir-ho públicament com estic fent ara és encara pitjor. El cas és que també sóc conscient que els meus darrers dos anys han estat un calvari. El meu psicòleg em deia que certes coses eren denunciables com a mobbing, però no ho vaig fer, no ho creia honest.
Ara me’n penedeixo una mica.
Però el cas és que la situació ha arribat a situacions tant ridícules com la d’avui: la “noia” que treballa a recepció ha trucat dient que jo entrava per la porta quan així ho he fet després de la pausa matinal. Després, en arribar a la meva taula, res. Ni una paraula, fins que al cap d’una estona la meva cap m’envia un email. I així...
Sóc conscient que això no s’ha de fer mai, i menys a al feina, i que, a sobre, dir-ho públicament com estic fent ara és encara pitjor. El cas és que també sóc conscient que els meus darrers dos anys han estat un calvari. El meu psicòleg em deia que certes coses eren denunciables com a mobbing, però no ho vaig fer, no ho creia honest.
Ara me’n penedeixo una mica.
Però el cas és que la situació ha arribat a situacions tant ridícules com la d’avui: la “noia” que treballa a recepció ha trucat dient que jo entrava per la porta quan així ho he fet després de la pausa matinal. Després, en arribar a la meva taula, res. Ni una paraula, fins que al cap d’una estona la meva cap m’envia un email. I així...
lunes, noviembre 05, 2007
Les coses s’han de fer ben fetes, sinó no cal fer-les
Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari
Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.
Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.
Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.
Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.
Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari
Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.
Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.
Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.
Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.
sábado, noviembre 03, 2007
enough!
a vegades hi ah un dia en que te n'atipes i ho engegues tot a rodar, a pastar fang, a prendre l'aire, a fotre el camp... i no sé si deu ser l'edat, però darrerament en tinc bastants, d'aquests.
domingo, septiembre 02, 2007
no et reconec
llegeixo el què havies escrit feia temps, i no et reconec. És pitjor: ni tan sols recordo que ho escrivissis.
I, és clar, si la nostra relació fos diferent no m'importaria, però essent jo part important de tu, crec que alguna cosa hauria de recorda. Deixant a banda la neurodegeneració, crec que hi ha una ració importatn d'autoindulgència, i una altra d'autoengany... i que a vegades tornar a llegir segons què encara et pica.
Finalment, avui he descobert com moderar els comentaris del blog i, creieu-me, ha estat una experiència gairebé mística. He entès moltes coses qeu habvien quedat "en espera".
Bona "rentrée" a tothom i totdon.
I, és clar, si la nostra relació fos diferent no m'importaria, però essent jo part important de tu, crec que alguna cosa hauria de recorda. Deixant a banda la neurodegeneració, crec que hi ha una ració importatn d'autoindulgència, i una altra d'autoengany... i que a vegades tornar a llegir segons què encara et pica.
Finalment, avui he descobert com moderar els comentaris del blog i, creieu-me, ha estat una experiència gairebé mística. He entès moltes coses qeu habvien quedat "en espera".
Bona "rentrée" a tothom i totdon.
viernes, agosto 31, 2007
lend me your soul
Lend me your eyes
so I can see
the world through them.
Lend me your legs
so I can run faster
further.
Lend me your arms
so I can hold harder
life, people, myself
You.
Lend me your dick
so I can know
how is it to love me
from right there.
Lend me your heart
so I can feel through it
and not be hurt.
Lend me your soul
so I can feel
what is it like
to be you,
to be the other.
Let me be you
just for a while
just for ...a day?
because I need
to get out
of me
and feel
deep inside
far away...
feel it like you.
Se'm va ocórrer estant a Nova York. Feia molt de temps que no em passava, haver de para de ballar enmig d'una festa perquè necessitava escriure, i amb la forma plena. És tant bo quan passa això. A vosaltres també us passa?
so I can see
the world through them.
Lend me your legs
so I can run faster
further.
Lend me your arms
so I can hold harder
life, people, myself
You.
Lend me your dick
so I can know
how is it to love me
from right there.
Lend me your heart
so I can feel through it
and not be hurt.
Lend me your soul
so I can feel
what is it like
to be you,
to be the other.
Let me be you
just for a while
just for ...a day?
because I need
to get out
of me
and feel
deep inside
far away...
feel it like you.
Se'm va ocórrer estant a Nova York. Feia molt de temps que no em passava, haver de para de ballar enmig d'una festa perquè necessitava escriure, i amb la forma plena. És tant bo quan passa això. A vosaltres també us passa?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)